Del Grau a la Magdalena pel camí de la Pedrera

Associació Cultural La Barraca

Els grauers i les graueres, que sempre hem viscut la Magdalena amb tota la seua plenitud, també pujavem al tossal de l’ermitori el dia gran de la festa, el tercer diumenge de quaresma, però a diferencia dels castelloners de la vila, nosaltres ho feiem des del Grau, seguint la via de tren que comunica el port amb la pedrera de “Les Serretes” a espatles de la Magdalena. Aquest fet va anar repetint-se any rere any i al llarg de varies generacions, fins que a l’any 1995 (pot ser un centenar d’anys després) l’Associació Cultural La Barraca amb el recolzament de la Tinència d’Alcaldia del Grau i de la Gaiata 12, decidirem organitzar aquesta pujada des del Grau fins La Magdalena. El primer any va ser tota una aventura, seguida per un reduit grup de grauers fidels, per la Comissió de la Gaiata del Grau i pel aleshores Tinent Alcalde del Grau, Pepe Falomir, qui ens va recolzar des del primer moment donant-li una oficialitat que ha estat fonalmental junt a la acceptació popular, per a la seua pervivencia al llarg d’aquestos anys.

Primera pujada organitzada a la Magdalena pel camí de la Pedrera (1995)

Antecedents històrics

Per a establir l’origen de la Pujada a la Magdalena pel Camí de la Pedrera, es necessari que fem primer un recorregut històric per la pròpia Romeria de les Canyes. Les primeres dades les situem a l’any 1375, com una processó penitencial pròpia de la religiositat medieval i directament vinculada a les pestes que assotaren amb certa freqüència aquestes terres. En 1453 comença la construcció de l’actual ermita de la Magdalena. En 1730 es dona constancia de la romeria a la Magdalena cada tercer dissabte de quaresma així com de les primitives gaiates (“gayatas de caña”). En 1745 deixa de celebrar-se la Romeria degut a l’estat ruinos en que es troba l’ermita, que serà reconstruida a l’any 1758. En 1793, la Romeria a la Magdalena passa a celebrar-se el tercer diumenge de quaresma. En 1852 i amb motiu del VI Centenari de la fundació de la ciutat, s’inclouen novetats en la Romeria, com la incorporació de les canyes verdes. En 1939 es recupera la tradició de la Romeria de les Canyes interrompuda per la guerra (1937-38). En 1952 i amb motiu del VII Centenari de la fundació de la ciutat es reforma l’ermita de la Magdalena i es dota d’una nova campana.

Visita de la Infanta Isabel, tia d’Alfons XIII, a la pedrera de les Serretes (1912)


Respecte a la nostra pujada pel Camí de la Pedrera, caldrà situarnos a l’any 1882 amb l’inici de les obres al port. El més urgent va ser la construcció d’una vía de tren que unira el port amb la pedrera de “Les Serretes”, junt a la Magdalena, per on circularien els trens carregats amb la pedra amb la que es construiria el port. Aquesta vía entraria en funcionament a l’any 1891. A partir d’aquest moment molts grauers i graueres farien servir aquesta via per anar a la Magdalena des del Grau, evitant pujar a Castelló, sobre tot els més joves.

Prova d’aquest fet el trobem al poema publicat al diari Mediterráneo a l’any 1946, escrit per Emili Calduch i dedicat a la Madrina del Grau d’aquell any on apareix el nom del “Camí de la Pedrera”:
“(…) La Madalena te vol
molt ressalá marinera!
Perque a vorer-la no’t dol
anar tú, torran-te al sol,
pel Camí de La Pedrera (…)”.

A l’any 1994 alguns membres de La Barraca fan aquest recorregut passant per Sant Francesc de la Font. A l’any 1995 es fa la primera pujada organitzada contant amb la col·laboració de la Tenencia Alcaldia del Grau i de la Gaiata 12. Aquell any es decideix anar per Sant Roc de Canet en lloc de seguir el camí tradicional de Sant Francesc. En 1996 es recupera el pas per Sant Francesc de la Font i d’allí es decideix anar fins Sant Roc de Canet per fer la trobada amb la Romeria oficial suposant una extenuant caminada que es descartaria per als anys posteriors. A partir de 1997 es manté el camí que seguim a l’actualitat. A l’any 2000 s’incorpora la visita a l’Ermita de Sant Roc de la Donació, beneida a l’any 1999, nomenant a Sant Roc patró de la pujada des de l’any 2001. Des de 1995 han participat les Madrines, dames i Presidents de la Gaiata 12, futures Regines de Sant Pere, que a partir de 1997 faran el recorregut amb vestit de llauradora. A més a més cada any han participat diferents autoritats municipals encapçalades pels i les Tinent Alcaldes del Grau.

El camí grauer cap a la Magdalena

Repartiment de canyes i cintes

Cada tercer diumenge de Quaresma, quan les primeres llums del dia encara no s’albiren, un esperit fester envolta als grauers i les graueres que s’apropen a replegar la canya magdalenera amb la seua cinteta blava.
La pujada a la Magdalena pel Camí de la Pedrera s’inicia de forma oficial el 19 de març de 1995, partint la comitiva originalment des de l’antiga escola Elcano (després Biblioteca Municipal), fins l’any 2002 en que es traslladarà l’eixida a l’actual punt de partida, la Tinència d’Alcaldia del Grau.
Al voltant de la Tinència es respira i es sent Magdalena: els dolçainers i tabaleters alegren la diada amb la seua música, els membres de la Gaiata del Grau esperen amb il·lusió el repartiment, mentre el veïnat fa cua esperant el seu torn. El Grau es vesteix de Magdalena i porta orgullós el blau de la seva mar fins al Tossal Gros. Acabat el repartiment de les canyes, les Madrines de la Gaiata col·loquen al l’estendard de la Romeria el corbatí que pertoca, mentre el soroll i la sentor de pólvora emplenen el carrer: la pujada a la Magdalena pel Camí de la Pedrera, un any més, ha començat.

Les canyes preparades per a ser repartides (2010)
Repartiment de canyes i cintes a la Tenencia Alcaldia (2012)
Repartiment de xocolate, canyes i cintes a l’Edifici del Rellotge (1997)
Imposició dels corbatins a l’estendart de la Pedrera per les Madrines i Presidents de la Gaiata del Grau (2007)

Pel camí del Serradal i la Travessera

Realment el Camí de la Pedrera no comença fins que abandonem el nucli urbà del Grau. Al començar el camí del Serradal, la comitiva deixa el seu caràcter formal per a convertir-se en un caminar de germanor.
Al llarg del Camí del Serradal son molts els participants que es van incorporant a la marxa, i poc abans d’arribar a la sèquia d’Entrilles, el bar PassaTemps ofereix a tots un xocolate ben calent que prenem en un sospir i a continuar la marxa, doncs el camí no ha fet més que començar.
I així, poc a poc, es va fent camí. Dona igual a qui tingues al costat. Parles amb un, després perds el pas i inicies una conversa amb qualsevol altre conegut del Grau que pot ser fa massa temps que no veus i amb qui, en altres circumstàncies, simplement saludaries. Però ara estas seguint el camí de la Pedrera i l’ambient de festa es contagia i fa que tots siguem, encara que per un matí, amics de tots. I així, sense adonar-nos, hem arribat al pont del riu Sec.
És una sensació meravellosa avançar-te i vore eixe riu de color verd i blau format per les canyes de tota la gent que fa el camí i que en breu deixaran el Serradal per a seguir la via de la pedrera per la Travessera, al final del qual, i després de fer parada a Sant Roc de la Donació, ens trobarem amb la Romeria oficial.

Ermita de Sant Roc de la Donació (2000-2019)

A l’any 2000 La Barraca, entrava en contacte amb Miquel Eixau i Robert Nebot que uns mesos abans, al setembre de 1999, havien construit i beneït una ermita-capelleta dedicada a Sant Roc, enclavada al cor de la marjal, al Cami de la Donació, dins de la demarcació del Grau, amb l’advocació a Sant Roc de la Donació. És des d’aquest moment quan la Romeria grauera s’envaeix d’un sentit molt especial, m’atreviria a dir que la parada en Sant Roc s’ha convertit per mèrits propis en un dels moments més esperats i desitjats pels garuers que de ben matí fan la tradicional cua a les portes de la Tinència d’Alcaldia del Grau per replegar la canya i la cinta distintiva d’aquesta singular peregrinació. Així mateix, Sant Roc de la Donació és el Patró de la Pujada a la Magdalena pel Camí de la Pedrea des de l’any 2001.
Arribats a l’entrador de Sant Roc, hi ha una parada obligada. Junt al camí d’entrada es troba la capelleta del Sant, qui comparteix protagonisme amb la Mare de Déu del Carme, ambdos de tan arrelat fervor grauer. Aquesta capelleta guarda al seu si un precios mosaic ceràmic amb les imatges de Sant Roc i de la Verge del Carme, així com diversos símbols al·lusius al Grau i al pas de la romeria grauera per aquesta ermita de la Donació. La capelleta materialitza l’estreta unió entre La Barraca i Sant Roc, doncs va ser aquest col·lectiu qui va sufragar les despeses de l’elaboració del mural ceràmic, en agraïment per haver estat nomenats Clavaris de la Festa de Sant Roc l’any 2008.
A la porta de l’ermita, els Clavaris de l’any reparteixen les cintes rojes de Sant Roc i al seu interior, després de la corresponent visita a l’ermita i des de l’any 2011, es lliura la “Carabasseta d’Argent” que distingueix algun amic de l’ermita, es canten els goigs al Sant Patró i s’obsequia als caminants amb rotllets i mistela, que son un bon complement per a continuar la pujada.
L’ermita plena de gom a gom, les cares de satisfacció dels seus propietaris Miquel i Robert, així com dels Clavaris, son el colofó de la visita. Els agraïments, les abraçades, les fotografies amb Sant Roc, son part del ritual d’aquesta jove tradició que poc a poc es va consolidant, com un dels moments més significatius de la celebració magdalenera al Grau.

Trobada amb la Romeria Oficial

I les cintes blaves que vénen de la mar, entre flaire de taronjers, amb molta part del camí ja recorregut que separa el blau mediterràni i el verd del tossalet, troben la germanor amb l’arribada de la cinta verda.
Es troben dos camins que en realitat és un, es troba el Camí de la Pedredra, grauer i castelloner, amb la nostra Romeria, la que cada tercer diumenge de quaresma eixint de la Plaça Major de la ciutat, congrega a milers de castelloners que com cada any rememoren qui som i d’on venim.
La gent del Grau es troba amb els germans de Castelló, la cinta blava i la verda s’abracen i totes juntes arribaran de la ma fins a l’orígen de la nostra història.
Les Reines de les festes de Castelló i les Madrines de la Gaiata 12 a un pas de l’emblemàtica ermita de Sant Roc de Canet es fondran en un abraç sincer, germà, representant els dos punts de partida, el Grau i Castelló. I amb el so de la dolçaina i el brular de les caragoles graueres, acompanyades per la música de la pòlvora sempre present en les nostres festes, es fa l’intercanvi de cintes que al mateix temps representa l’intercanvi de somnis entre els d’arrels marinera i els de soca castellonera.
El camí es fa camí quan algú meneja la seua pols, quan el parlar de la gent trenca el silenci i el remor de la marjal. La trobada amb la Romeria oficial ens recorda que la gent del Grau i la gent de Castelló tenim una gran devoció per les nostres festes i per la nostra història paral.lela.
Grauers!!! Fem brular les caragoles amb força que ja arriben les Reines de Castelló!!!

Les cintes blaves

El signe distintiu més important de la romeria grauera és, sense cap dubte, la cinta blava. L’any 1995 es repartiria entre els participants un trosset de cinta de color blau celeste al que, de forma cassolana, s’havia segellat la inscripció “Camí de la Pedrera”. A l’any següent, ja es repartirien les cintes serigrafiades, de blau fosc, tal qual es reparteixen a l’actualitat. La cinta blava consta de l’escut de la ciutat, el logo de La Barraca com a entitat organitzadora de l’activitat i la inscripció “Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de La Pedrera” junt a l’any i l’edició. Des de 1995, el patrocini de les cintes ha passat de la pròpia associació La Barraca, la Tenancia Alcaldia del Grau fins l’actualitat, que són patrocinades pel Patronat de Festes. Les cintes de la Pedrera són molt apreciades i buscades pels col·leccionistes de les festes de Castelló. A l’any 2019 i commemorant el 25é aniversari de la Pujada, s’imprimiren 300 mocadors blaus que es podien adquirir els dies anteriors a la romeria, junt a unes xapes.

Guies de la Pedrera

Des de l’any 2016, una xiqueta o un xiquet es nomenat “Guia de la Pedrera”, portant l’estendart que obri el pas de la comitiva.

2016: Lluís Olivares Martínez
2017: Jordi Carrillo Luís
2018: Aitana Casanova Ribera
2019: Marina Torrent Martínez
2020: No es va celebrar
2021: No es va celebrar
2022: Abril Aparici Gonzalez

L’estendart de “La Pedrera”

La Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera ha tingut dos estendarts al llarg de la seua història. El primer d’ells, amb una imatge dissenyada pels propis components de l’A.C. La Barraca, es va estrenar a l’any 1995. Amb motiu de la celebració del seu 20é aniversari, es va renovar l’estendart, encarregant-li al pintor castellonenc, malauradament desaparegut, Lorenzo Ramirez, la seua composició. Aquest nou estendart, l’actual, es va estrenar a l’any 2016.

Dolçaina i tabal

Una nota característica de la Pujada a la Magdalena pel Camí de la Pedrera és la participació de l’Associació de Dolçainers i Tabaleters del Grau, que ens han acompanyat pràcticament des dels primers anys, aportant la nota musical a una jornada festera ben tradicional, castellonera i grauera.

El brular de les caragoles

També és tradicional sentir el so del brular de les caragoles just en el moment en el que les dos romeries, la marinera que ve del cor del Grau i la Romeria Oficial, que ve del cor de la ciutat, es troben.

Cartells i Programes (1995-2022)

Audiovisuals de la Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera

XIX Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2013)
XX Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2014)
XXI Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2015)
XXII Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2016)
XXIII Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2017)
XXIV Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2018)
XXV Pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera (2019)

Fertiberia al Grau. Cronologia

Fertiberia era una empresa dedicada a la fabricació de fertiltzants que un dia va arribar al Grau i es va instal·lar a la zona Nord del port, a pocs metres del casc urbà. Sense llicencia municipal i amb el vot en contra de la majoria del Plé Municipal, Fertiberia es va inaugurar a l’any 1966 amb la presencia de dos Ministres i va seguir funcionant al llarg de varies décades, provocant nombrosos problemes de contaminació que patiem irremediablement la gent del Grau. Ací oferim una cronologia del pas de Fertiberia pel Grau:

1961: Es funda “Fertilizantes de Iberia” (FERTIBERIA) amb un capital social de 800 milions de pessetes. A la seua creació participaren entitats com el Banco de Bilbao, la Gulf Oil Corporation i la International Development & Investment Company.

1962 (maig): Primers contactes de la empresa amb l’Ajuntament de Castelló
per a la instal·lació de la fàbrica a Castelló. Converses amb l’Alcalde, Eduardo Codina i l’arquitecte municipal, on s’estudiarien els avantatges i els inconvenients que oferien distints emplaçaments, però no es concreta res.

1962 (juliol): Alts càrrecs de Fertiberia mantenen una reunió a Castelló amb l’Alcalde i amb el President de la Diputació. En aquesta, l’empresa manifestava la seua preferencia pels terrenys del port on finalment s’ubicaria la fàbrica.

Terrenys a la zona Nord del port on s’instal·laria Fertiberia


1962 (octubre): Converses de l’empresa amb distintes autoritats locals i provincials.

1962 (30 d’octubre): Un grup d’autoritats castellonenques, presidit pel Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento, Carlos Torres Cruz, celebra una reunió a Madrid on l’empresa manifesta el seu desig d’ubicar la fàbrica a la zona Nord del port. La Junta d’Obres del port s’havia dissolt degut a l’escàs tràfec marítim que registrava el port.

1962 (2 de novembre): Fertiberia presenta a Obres Públiques la sol·licitut per a que li siguen concedits els terrenys a la zona de servei del port.

1962 (27 de novembre): La Jefatura de Puertos inserta al Butlletí Oficial de la Provincia l’anunci d’informació pública respecte a la sol·licitut presentada per fertiberia per a la concessió dels terrenys del port on construir la fàbrica.

1962: (29 de noviembre): S’aprova provissionalment el nou Pla General d’Ordenació Urbana que delimita tres zones industrials a la ciutat i la triada per Fertiberia queda fora d’aquestes.

1962 (27 de desembre): El Plé de l’Ajuntament de Castelló s’oposa a la construcció de la fàbrica a la zona sol·licitada per 11 vots a 7. Votaren en contra els edils Botella, Taús, Balado, Armelles, Albiol, José Nebot, Causanilles, Reverter, Felip, Álvaro Nebot i Badal. Votaren a favor: Vicent, Piñón, Doménech, Farnós, Climent i el propi Alcalde, Eduardo Codina. No obstant el Plé, “expresó su apoyo a la industrialización de Castellón, acordando realizar gestiones con la empresa Fertiberia para que la fábrica se instale en Castellón en otro emplazamiento”.
En aquest Plé s’estudien i valoren tres informes redactats per les comissions de Foment, Sanitat i Serveis Públics. El primer considera convenient l’emplaçament sol·licitat, el segon estima necessari un canvi d’ubicació doncs la fàbrica es trobaria a menos de 2.000 metres del nucli de población, provocant problemas d’insalubritat. D’altra banda la Comissió de Serveis Públics informa favorablement del projecte, entenent que aquesta industria i el port es complementen.

Retall de premsa del diari Mediterráneo. 28 de desembre de 1962


1963 (3 d’abril): En sessió plenaria, la corporació acorda donar per rebuts un escrit i els projectes de la fàbrica que vol construir Fertiberia.

1963 (25 d’abril): En una nova sessió plenaria, alguns regidors manifesten la necessitat de dur endavant el poligon industrial del Serrallo, opsant-se a la ubicació de fertiberia a la zona Nord del port. S’acorda que una Comissió Municipal visite als Ministres d’Industria, Governació i Secretari General del “Movimiento” per informar-los del problema.  Es reb un telegrama de fertiberia en el que es notificava que el Ministeri d’Industria autoritza el trasllat de la planta a una altra zona.

1963 (27 d’abril): L’Ajuntament envia a l’empresa una memòria descriptiva en relació amb el lloc on pretén ubicar-se la fàbrica, incloent les objeccions a la seua instal·lació a la zona Nord del port i que aquesta zona queda fora de les que marca com a industrials el nou PGOU.

1963 (6 de maig): Fertiberia contesta aquest escrit alegant que la sol·licitut d’aquestos terrenys era anterior a l’aprovació del PGOU i justifica l’elecció del lloc per la proximitat del port, els molls, carreteres, etc i afegint que el canvi d’ubicació a algún altre lloc allunyat del port encariria notablement la inversió. A més a més, l’informe de l’empresa diu que aquesta no es troba inclosa en cap dels articles del Reglament d’Activitats Molestes, Nocives, Insalubres i Perilloses, aprovat per Decret de 30 de noviembre de 1961.

1963: El govern declara FERTIBERIA de “interés nacional”.

1963 (21 de maig): Es celebra una reunió entre l’Ajuntament i alts càrrecs de l’empresa.

1963 (Juliol): Circula per Castelló el rumor de que la fàbrica es trasllada al Port de Burriana.

1963 (6 d’agost): Té lloc una reunió al Govern Civil, presidida per Governador i Jefe Provincial del movimiento, Carlos Torres Cruz, preparatoria per a la seua presentació a la Comissió provincial de Serveis Tècnics. Es constitueixen cinc ponencies sobre diferents aspectos del projecte, donat un mes de termini per a la redacció de l’informe amb vistes al dictamen definitiu. Al Govern Civil queda obert un termini d’informació pública fins el 3 de setembre per a rebre opinions tècniques degudament signades i raonades.
Els ponents foren els següents:
Industrial: Casimiro Meliá Tena (Delegat d’Indústria)
Sanitaria: Antonio Muro (Jefe Provincial de Sanitat)
Aguas Residuales y Pesca: Juan Aura Candela (Ingenier Jefe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer)
Laboral: Victorino Anguera Sansó (Delegat Provincial de treball)
Turismo: Luís Algar (Delegat d’Informació i Turisme)

1963 (11 de setembre): Es reuneix de nou la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i es dona lectura als informes de les diferents ponencies. Després de la consideració de tots els al·legats, la presidencia de la Comissió va presentar al plé una moció que serviría de base per al dictamen del projecte presentat per Fertiberia. La reunió va durar més de quatre hores.

1963 (10 d’octubre): La Comissió Provincial de serveis Técnics informa favorablement la sol·licitut de llicencia per a instal·lar la fàbrica de Fertiberia al port, exigint una sèrie de condicions de seguretat a les que l’empresa la mostrar la seua total conformitat. El Governador Civil, finalitzada la reunió va declarar: “Está en juego algo muy importante para Castellón con influencia decisiva en su futuro. Yo exijo respeto para todos los que, en uno u otro sitio, y sean cuales fueren sus opiniones, han de ocuparse obligatoriamente del problema. Y que Dios nos ilumine a todos”.

1963 (31 d’octubre): Iniciades les obres de construcció de la fàbrica, el Plé de l’Ajuntament denega la llicencia d’obres a Fertiberia per 11 vots a favor i 5 en contra i ordena la inmediata paralització de la construcción, doncs a més a més l’empresa no està autoritzada per a dur-les a terme.L’Ajuntament continua insistint en la importancia de la instal·lació d’aquesta fàbrica a Castelló però en un altre emplaçament.

1963 (7 de noviembre): La guardia municipal es presenta a les obres de la fàbrica per ordenar la seua paralització, però les autoritats de la Junta d’Obres del port els prohibeixen l’entrada, al·legant que es tracta de la seua jurisdicció.

1963 (22 de noviembre): L’Ajuntament presenta un recurs de reposició i contencios-administratiu contra la resolución de la Dirección General de Puertos que va atorgar a Fertiberia la concessió per a construir la fàbrica en la zona de serveis del port.
Les obres continuaren sense la corresponent llicencia municipal. Van haver protestes, inclús denuncies per part del veinat del Grau, però la fàbrica un dia va començar a produir.

1966 (6 de juny): S’inaugura la fàbrica del Grau amb la presencia dels ministres d’indústria i de comerç, Gregorio López Bravo i Faustino García Moncó. Ocupava aquesta una extensió de 150.000 metres quadrats a la zona Nord del port. La primera de les que la empresa tenia en construcció a Espanya.

1969 (17 d’abril): L’Alcalde de Castelló informa a la Comissió Permanent de l’Ajuntament de la reunió mantinguda amb Fertilizantes de Iberia, S.A. (Fertiberia) al voltant de les mesures correctores a implantar en la factoria del Grau. “La planta de nítrico instalará un catalizador que purificará el humo amarillo despojándole totalmente de su toxicidad. Aun así, se siguen buscando soluciones científicas para evitar los desprendimientos de partículas que se condensan en el vapor del agua. En cuanto a la planta de complejos, la solución está estudiada y definitivamente resueltos los defectos. Se confía disponer de los materiales precisos para comenzar la instalación de los necesarios aparatos en fecha breve. Este punto no está comprendido en las medidas correctoras que dispuso la Comisión Provincial de servicios Técnicos para que se realizaran en la fábrica de Fertiberia, pero el Ayuntamiento la considera necesaria, por lo que la empresa está ensayando toda clase de medidas para obtener una adecuada solución a los defectos observados. Una vez obtenga la corrección que se busca, la factoría de Fertiberia será la primera fábrica en el mundo que contará con este sistema corrector”.

1969 (31 d’agost): Un lector indignat contra els fums de Fertiberia escriu una “Carta al Director” en aquestos termes: “Se han hecho manifestaciones en el sentido de que iban a instalarse unos filtros especiales, para cuya adquisición la empresa había hecho un verdadero sacrificio económico en provecho del vecindario, que resolvería el problema definitivamente; pero, el tiempo pasa, los pájaros volaron hacia otras latitudes (como muy bien señaló un acertado comunicante), los árboles mueren y los humos continúan, por lo que no podemos dejar de preguntarnos si la puesta en marcha de tales filtros presentará dificultades técnicas tan enormes que deben considerarse como insalvables”.

1969 (14 de setembre): Fertiberia comença a rebre el material per a la instal·lació que eliminarà els fums grocs. “Se está realizando, en la fábrica de Fertiberia del Grao, la instalación de los equipos necesarios para la eliminación de los humos de la planta de ácido nítrico. El material necesario está llegando a la fábrica procedente de Frankfurt (Alemania), y los trabajos se están llevando a cabo con el mayor interés. Esta instalación comprende un reactor catalítico  cargado con un catalizador de platino-paladio en el cual se verifica la descomposición de los últimos residuos nitrosos que comunican al gas de cola su característico color amarillo, transformando el gas nitroso en nitrógeno elemental y anhídrido carbónico por medio de la eliminación del oxígeno a través de la conveniente adición de nafta ligera como reductor. (…) Finalmente los directivos y técnicos de Fertiberia informaron que el costo total de esta primera inversión asciende a unos treinta millones de pesetas”.

1970 (28 d’abril): Fertiberia anuncia la posada en funcionament d’una màquina correctora de fums. “Siguiendo el programa de eliminación de humos que con tanta eficacia está llevando a cabo Fertiberia, es ya un hecho real la captación de polvo que desprendía la planta de abonos complejos”. Aquesta màquina, amb un pes de 70 tones, va costar a l’empresa 7.100.000 pessetes. La seua instal·lació suposa la continuació de les mesures correctores de contaminació que s’iniciaren fa uns mesos amb l’eliminació dels gasos nitrosos, coneguts com els “fums grocs”, mesura que va ser imposada a la fabrica per la Comissió Provincial de Serveis Tècnics.

1970 (8 de juny): El Consell d’Administració de Fertiberia celebra una reunió al Port. Tot seguit es reuneix amb les autoritats municipals, entre elles el Timent Alcalde del Grau Rodrigo Segura. En aquesta reunió, el director de la fàbrica Salcedo Gómez, va explicar as assistents els sistemes de fabricació amb una completa descripció de les plantes, sistema d’ensacat i expedició de productes, així com de les plantes eliminadores de fums i pols, en funcionament a les instal·lacions de fabricació d’àcid nítric i abonaments complexos. La jornada acaba amb un dinar al Club de Golf.

1970 (5 de desembre): Fertiberia celebra el dia de l’Empresa i la Seguretat amb un ampli programa d’activitats esportives, culturals i recreatives. Una missa a l’esglesia de Sant Pere obriria la jornada a la que seguirien el lliurament de premis dels concursos de cartells i fotografia. Una prova de seguretat amb el lliurament del premi anual de seguretat i competicions d’escacs, tennis de taula, pesca amb canya i tir al plat. La jornada finalitzaria amb un partit de futbol i un espectacle de varietats.

1970 (24 de juliol): Es funda l’empresa Unión Explosivos Rio Tinto, que uns anys després absorbirà la fàbrica de Fertiberia al Grau.

Imatge de Fertiberia d’un anunci publicitari de 1971


1971 (4 de maig): Visiten Fertiberia el Cap Provincial i Governador Civil Juan Aizpurúa acompanyat pel Delegat Provincial de l’Organització Sindical, Deogracias Montoliu,que recorren les instal·lacions junt al Director de la fàbrica, Rafael Salcedo Gómez, “siendo informados detalladamente del funcionamiento y organización del complejo industrial”.

1971 (3 de juny): Fertiberia anuncia que la próxima tardor entrarà en funcionament un equip de depuració que permetrà l’eliminació dels “fums blancs” de la planta de nitrat amònic. Es tracta d’un equip dissenyat especialmente per a Fertiberia del Grau pel Dr. Baum de l’empresa alemana Baumco, sent instal·lada per la firma española Desco.

1971 (7 de novembre): El director de Fertiberia, Rafael Salcedo Gómez, fa balanç de l’any 1971: “Esta fábrica inició su actividad industrial en el año 1965, aunque realmente podemos considerar que el periodo productivo comenzó un año después. Durante el quinquenio 1966-1971 esta fábrica ha lanzado al mercado 277.000 toneladas de nitrato amónico y 1.060.000 toneladas de abonos complejos de alta graduación. De estas cantidades quedaron en nuestra provincia 20.000 toneladas de nitrato amónico y 60.000 de abonos complejos, aproximadamente (…) Es evidente que esta industria, como cualquier otra, supone para la nación un progreso. El pretender que por este progreso no se pague ningún dividendo, es hoy por hoy una utopía. No obstante, lo que sí consideramos fundamental es procurar que este dividendo sea el mínimo posible. Cualquier industria tiene dos fuentes principales de contaminación: la atmosférica y el agua. Y las causas de la contaminación son los afluentes propios. Fertiberia ha tratado ambos problemas muy seriamente, no regateando en medios para producir la mínima contaminación, utilizando para ello los métodos más modernos. Podemos decir que entre las obras ya realizadas y las que están en fase muy avanzada de montaje, esta industria solo ocasionará molestias mínimas”.

1971 (21 de desembre): Fertiberia celebra el dia de seguretat i de l’empresa amb nombroses activitats, lliurant-se les recompenses als guanyadors del premi anual de seguretat i als finalistes dels concursos de fotografía, cartells i estendarts. Membres de l’equip permanent de seguretat de la fàbrica realitzaren un exercici de demostració contra incendis. Un dinar de germanor amb representants de l’empresa i del personal de la fàbrica i diferents comepeticions esportives completarien la jornada.

1972 (29 de febrer): El General Governador Militar, Manuel de la Torre Pascual, visita les instal·lacions de Fertiberia. També tindria lloc la visita oficial a la ciutat del Capità General de la Zona Marítima del Mediterrani, Almirant Marcial Gamboa y Sánchez-Barcaiztegui, que arribaria al Grau a bord de la fragata “Sarmiento de Gamboa”, atracada al Moll de Costa.

1972 (9 de maig): Les primeres autoritats municipals visiten la planta de Fertiberia que assegura haver el·liminat els “fums blancs” amb la posada en funcionament de la planta eliminadora d’aquestos. El Director General de la planta, Ramón Langa va manifestar: “…A pesar de que Fertiberia no tenía ninguna obligación legal de acometer nada para la supresión de estos humos blancos, lo haría porque Fertiberia era un hecho, un hecho consumado que estaba aquí, en el Grao de Castellón, y como consecuencia de la convivencia a que se forzaba, quería ser un buen convecino. Lamentamos haber causado molestias al vecindario del Grao, lamentamos haber causado molestias a las autoridades locales que tienen como obligación, o por lo menos como función, el canalizar las legítimas aspiraciones de sus administrados. Pero lamentamos también que en el mundo no existiese todavía una técnica suficientemente desarrollada que nos hubiese podido permitir acometer lo que hemos hecho, antes y con mayor rapidez”.

1972 (9 de juliol): Un lector de Mediterráneo, José Gimeno Guinot, escriu una nota de premsa amb el títol “La historia de los humos”, en referència als fums de Fertiberia i de la seua suposada eliminació. Gimeno escriu: “Nos limitaremos a recordar la noticia aparecida hará un par de meses, en la que con grandes titulares y por boca de reconocidas personalidades se afirmaba que ‘Fertiberia ha eliminado los humos blancos’, ¡Pues no señor!…ni los blancos…ni los amarillos. No entendemos como unas personas responsables de la importancia de unas declaraciones, hechas públicamente, sigan ciegas sin ver la realidad de las cosas. Anoche, tras contemplar como siempre esos humos blancos que el Gregal lanzaba sobre el Caserío, me fui con unos amigos a casa de Álvaro Zaera, en el Paseo Buenavista, y comentando el tener todo cerrado, me dijo que abriese que ya vería. Efectivamente, al abrir, en pocos minutos nos llegó aparte del olor característico, una cortina de humo que llenó muebles y suelo. Decidimos dar una vueltecita por los alrededores del puerto y Factoría, en cuyo recorrido apreciamos el espectáculo (nada agradable supongo para sus propietarios) de los coches aparcados cubiertos de polvo blanco (no ese polvillo rojizo qiue esta noche también por causas naturales ha caído). Metidos de lleno en los alrededores nuestros ojos, narices y gargantas se pusieron a llorar y escocer. Ya de regreso, sobre las once y media, iba pensando en el admirable espíritu de resignación y adaptación de los vecinos del Grao, marineros muchos de ellos, a quienes con su entrega total en las faenas del mar, donde diariamente se juegan la piel, debemos el poder degustar Vd. Y yo esa inagotable variedad de la fauna marina(…). Hoy, al igual que ayer y mañana como hoy, tendremos siempre queramos o no, esos humos blancos y amarillos que ya han hecho historia y para cuya eliminación total, hace falta algo más que una noticia en la prensa diaria. Hace falta buena voluntad, hace falta ser fiel a unos principios y, sobre todo, hace mucha falta pensar en los demás, en el bien común, en los derechos que como ciudadanos tenemos, sin que sean vejados, ni atropellados por quienes se les podría aplicar el refrán de que ‘el pez grande se come al chico’. Creo que esto merece una aclaración cuya oportunidad en estas páginas a Vdes. brindamos”.

1972 (21 de juliol): Una tragedia conmociona al Grau. Un treballador de Fertiberia, Ángel Pons Piquer, de 36 anys, veí del Grau, casat i pare de dos fills mor degut a un accident de treball a la fàbrica de Fertiberia. La víctima va patir una forta descàrrega eléctrica. Assistit inmediatament pels serveis médics de la propia empresa, va ser traslladat d’urgència a la Residencia Sanitaria de la Seguretat Social, on moriria poc després.

1974 (19 de desembre): Els participants a les Jornadas Técnicas de la División de Abonos de Unión Explosivos Rio Tinto (UERT), visiten les instal·lacions de la fàbrica situada a la zona Nord del Grau, junt a les instal·lacions portuaries.

1975 (22 de març): La revista “Sábado Gráfico” de tirada nacional, publica un article amb el títol: “Desde Castellón, La Concentración industrial en torno a la ciudad hace difícil (y peligrosa) la vida de sus habitantes. Una planta petroquímica es un volcán en potencia”. Segons el setmanari “se hace difícil y peligrosa la vida” afegint després que “tampoco ahora hay gran preocupación por el tema entre los vecinos de Castellón, el Grao de Castellón o de Almazora”. L’article estableix un paral·lelisme d’aquesta planta amb la que es trobava a prop de la localitat británica de Flixborough, que després d’una gran explosió va ocasionar la mort de 29 persones al mes de juny de 1974: “En Castellón parece que no se habían enterado de que, en el año 1971, habían tenido un accidente similar al que ocurrió en Inglaterra, y que a muy pocos metros de nucleos habitados seguía prodiciéndose caprolactama en la fábrica de Productos Químicos Esso”. La premsa de Castelló recull algunes opinions al respecte de l’alarmisme generat per aquesta publicació. Entre els personatges als qui s’entrevista hi han dos del Grau. Ramón Nicolau, propietari del Restaurant Brisamar que declara: “Ya la prensa valenciana decía en una oportunidad que nos encontrábamos en medio de un polvorín. Nosotros no somos técnicos pero lo mismo consideramos por lo que dicen algunos diarios, que existe el peligro. El turismo, de todos modos, ya está gravemente afectado por los humos que estropean los árboles y la agricultura y que perjudicó en gran medida al turismo del Grao de Castellón, por este motivo no figura con la importancia que merece en ninguna guía de España”. També va fer declaracions el Tinent Alcalde del Grau, Emilio Fabregat, que es va negar a contestar por “considerar improcedente cualquier declaración sin el previo conocimiento del alcalde”, que es trobava a Madrid.

1975 (5 d’abril): La revista “Mundo”, d’àmbit nacional, al seu número 1.822 publica un article amb el titol “Castellón contaminado” que diu coses així: “(…)Aunque el problema tiene sus fundamentos en una realidad que puede ser olvidada al enfrentarlo al proteccionismo hacia la industria en menoscabo del peligro que la contaminación supone para la ciudad, el mar y el campo. Son muchas las industrias que no cumplen los requisitos legales de protección al medio ambiente. Como ejemplo ilustrativo y sin salirnos de la provincia de Castellón, hace unos días los periódicos daban noticia de que habían sido cortados los eucaliptos del Grao, quemados por los humos de una industria de fertilizantes. Las repetidas protestas de los vecinos de la zona contra el bombardeo contaminante de que son víctimas, hasta la fecha, no han obtenido más respuesta que la tala de sus árboles, testigos mudos –y víctimas- del problema”. L’article el signava J. Chera. 


1975 (8 d’abril): El diari Mediterráneo publica un article d’opinió amb el títol de “Al rico bombón…de humo” que signa Paseante, i tracta de la greu contaminació de Fertiberia. “Polémico tema fue en su momento la instalación de ‘Fertiberia’ en las proximidades del núcleo urbano del Grao. Polémico y desagradable tema, por cuanto en definitiva se atendió más a los intereses económicos de la empresa propietaria, que la los legítimos intereses de los castellonenses, que casi en su totalidad estaban en total desacuerdo con el citado proyecto de instalación (…). Pero lo que si pensamos, resumiendo, es que ‘Fertiberia’ está emplazada en un sitio muy poco adecuado. Y esto lo sabíamos casi todos cuando comenzaron los proyectos. Si ahora puede hacerse algo para paliar los negativos efectos contaminantes que padece el sector de población del Grao, que se intente con urgencia. ¿O es tal vez mucho pedir?”.

1975 (5 de juny): Amb motiu de la cebració del Dia Mundial del Medi Ambient, el Col·legi Oficial d’Ingeniers Industrials de Castelló amb la col·laboració de la Delegació d’Industria, l’Ajuntament i l’Agrupació de Trànsit de la Guardia Cicil, realitzen una serie de medicions amb la finalitat de mesurar els nivells de presió sonora i contaminació de vehicles amb la finalitat de determinarla concentració per sulfurós i fums. En declaracions a la premsa, Francisco Blasco, Secretari de Col·legi Oficials d’Ingeniers Industrials explica que es farien unes 200 medicions al llarg de tot el dia, indicant que “De acuerdo con las muestras tomadas hasta el momento, unas seseinta, no se llegó a los niveles que indican la presencia de contaminación”. A la pregunta de que si es faran medicions a la zona industrial del Serrallo al Grau, diu: “No, sólo el casco urbano de Castellón, aunque las mediciones serán también tomadas en el Distrito Marítimo, exactamente en la zona de entrada del puerto”. El 6 de juny bde 1975 es publiquen els resultats, arribant a la conclusió de que “Castellón es una población no contaminada”. No obstant es fa una interessant suggerència: “(…) Solicitar las ayudas necesarias para montar una estación de análisis que estuviera incorporada a la red de alerta y poder dar los correspondientes partes periódicamente. Y que los puntos de observación podrían ser la entrada al puerto, el edificio del colegio y el cruce de las carreteras del Grao a Castellón y del Grao a Almazora”.

1975 (25 de juny): Una nevada d’escuma cau sobre el Grau. “Los vecinos del Grao quedaron asombrados al sobrevenir sobre el caserío marítimo como una nevada de espuma, cayendo aislados copos que parecían formados por algodón. Pronto se advirtió que estos algodones, que se deshacían al tocar tierra, eran arrastrados por el viento y tenían su origen en algún lugar dentro del recinto de la fábrica de fertilizantes emplazada en la zona norte del puerto. Al habla con la empresa desde cuya fábrica surgían los copos, el jefe de producción de la misma nos informó que se trataba, efectivamente, de espuma motivada por un producto antimicrobiano (en absoluto nocivo para las personas), con el que se había tratado el agua que se emplea en los sistemas de refrigeración de las instalaciones de la industria”.

1975 (27 de juny): La Regina de les festes de Sant Pere acompanyada per la seua Cort d’Honor i per la Comissió de Festes visiten les instal·lacions de Unión Explosivos Rio Tinto SA (Fertiberia), sent rebuts pel seu director de planta, Carlos Ribera. Es tracta d’una visita que s’ha fet tradicional des de la implantació de la fàbrica al Grau. L’empresa va obsequiar als seus visitants amb un vi d’honor.

1976 (12 de maig): Es projecta la instal·lació d’una fàbrica d’amoníac dins del terme municipal de Castelló que tindrà una inversió de 6.000 milions de pessetes. L’empresa interessada és Sefanitro i en la que també participen altres empreses, entre elles, Explosivos Rio Tinto. El 18 de maig de 1976, un grup de veins de Castelló signen una carta de protesta front a les noticies que insinúen que una empresa nacional vol instal·lar una planta amoniacal a les immediacions del casc urbà de la ciutat. La idea inicial va ser la seua ubicació a Barakaldo, però les protestes veinals van frustrar el projecte. “Ya existe una planta industrial, perteneciente a la misma empresa, en el Grao, y los vecinos de la zona conocen de sobra las funestas consecuencias de ello. Mediante esta carta no pretendemos, sino crear una conciencia en la opinión pública, ya que ahora es el momento de evitar una situación que una vez producida sólo llevaría a lamentaciones que, desgraciadamente, como ya ha ocurrido en otras ocasiones, a nada conducirían”.

1976 (23 de maig): A la secció de Paseante del Diari Mediterráneo, aquest exposa: “Evidentemente, yo no soy ningún técnico cualificado para dar razones o argumentos válidos sobre el peligro que encierra la construcción de una gran fábrica de amoníaco. Lo que si estoy capacitado para decir –y tal vez obligado- es que creo que en el término municipal de la ciudad, y concretamente en las proximidades del Grao hay una concentración de indústrias consideradas como ‘altamente peligrosas’ –y precisamente por ello en las mismas se extreman las medidas de seguridad y precaución-, que no creo sea oportuno sobrecargar aún más el panorama. En el Grao están los depósitos de Campsa y, carretera por medio, la controvertida y nunca deseada fábrica de abonos de Fertiberia, actualmente propiedad de Unión Explosivos de Río Tinto. En el Serrallo una gigantesca refinería de petróleo –en fase de ampliación, hasta alcanzar un poder de refino de siete millones de toneladas anuales- y una gran industria química. Por si todo esto fuera poco, la central térmica, que, según parece, no quema en las debidas condiciones el combustible que consume y, de alguna manera, daña a los naranjos y plantas de los alrededores. Y algo más: Una planta embotelladora de gas butano, producto nada tranquilizador. ¿No creen ustedes que ya es suficiente?…”

1976 (23 de maig): El diari Mediterráneo publica un article titulat: “España deficitaria en la producción de amoníaco” indicant que a l’any 1975, España va produir 921.242 tones d’aminíac i en va consumir 1.180.376 tones, de les que el 90% es destinaren a la fabricació de fertilitzants nitrogenats. Les 13 plantes productores están distribuides per tot el territori nacional, pero el Llevant español es deficitari en aquestes industries. A més a més, el rotatiu indica que es podria autoritzar la instal·lació d’aquesta fàbrica a Castelló, sempre que es traslladara la producció d’acid nítric de Fertiberia cap a una zona menys poblada.

1977 (29 de juny): Emilio Fabregat, Tinent Alcalde del Grau: Por ejemplo es necesario que se traslade la factoría de productos químicos al lugar en que debió de haberse instalado en principio, porque por sus defectos de instalación, los vecinos de este distrito, entre los que me incluyo, estamos sufriendo numerosos escapes de amoniaco y otros gases. No podemos tener ni una planta en los balcones. Mueren inmediatamente.

1979 (juny): Josefina López Sanmartín (Tinent Alcaldessa del Grau): Es, en efecto, una problemática permanente. Sin ir más lejos, el pasado domingo, a eso de las doce del mediodía, vi venir a un grupo a comunicarme que en las instalaciones de Explosivos Rio Tinto se había producido un escape de amoníaco. Y, en efecto, desde la noche anterior, un barco estaba efectuando las operaciones de descarga de esta clase de producto. Hubo una emergencia (prescindo de las explicaciones técnicas para el contexto de la entrevista, por excesivamente engorrosas) y aquí no podíamos ni respirar. El jefe de turno, muy amablemente me explicó lo que sucedía y que la planta iba a parar, y que en unos minutos desaparecerían los efectos del escape. Así fue. Después por lo visto se siguió trabajando y surgieron nuevos problemas de carácter similar al registrado, con un escape tan fuerte como el anterior, esta vez registrado a las 2:45 horas. Me ví obligada a hablar con el nuevo jefe de turno, para exigirle que se detuviera la descarga. Según he sabido posteriormente, el barco tenía mucha prisa y por eso se actuó de esta forma. Y eso es lo inadmisible. La prisa nunca puede justificar que se acelere la descarga cuando hay una emergencia en la planta. Lógicamente Explosivos Riuo Tinto deberá entender que situaciones como la que relato no pueden prolongarse ni un día más. La empresa tiene que comprender que de verdad y de una vez para siempre tienen que instalar correctores y depuradoras en la planta para que ni la atmósfera, ni las aguas del mar, resulten contaminadas. Sabemos que eso es posible técnicamente. Quizá resulte caro, pero esa es una cuestión en la que nosotros no vamos a entrar, como no entramos tampoco en los posibles beneficios de la planta. Lo que sé es que hace falta defender al vecindario del Grao frente a estos abusos de empresa poderosa, y recordar que no fueron los vecinos quienes construyeron sus viviendas cerca de ERT (antes Fertiberia), sino que fue bla industria la que se instaló junto al núcleo urbano del Grao, y la que está ocasionando molestias, enfermedades crónicas y un gran descontento entre amplios grupos de la población. Entiendo que allí hay muchos trabajadores y que es sagrado el pan de esos hombres, pero incluso en su propio beneficio tienen que apoyar también el montaje de las medidas correctoras para frenar la contaminación.

1979 (juny): L’Associació de Veins El Faro, publicava un comunicat referent a la visita que cada any realitzaven la Regina, Dames i Comissió a UERT (Fertiberia). Aquest comunicat deia així: “Como sentir de buena parte del pueblo del Grao, y ante la conciencia que sus habitantes tenemos frente a la ubicación de la fábrica de Explosivos Rio Tinto (antes Fertiberia), no consideramos oportuno que durante las fiestas de San Pedro que se celebran en esta localidad, la Comisión de la misma, junto con su Reina y Damas, como representantes que son de éste Distrito Marítimo, realicen una visita oficial a dicha factoría, máxime durante este año, en que en el transcurso de las mismas, la empresa nos ha “obsequiado” con varios escapes de amoníaco y humos, produciendo el continuo malestar entre todos los vecinos”.

1979 (19 de setembre): Es produeix una greu fuga d’amoniac mentre estaven realizar-se les operacions de descàrrega d’un vaixell, el “Deneb” provist amb 2.800 tones d’aquest gas, en la terminal d’ERT al port, que va sembrar l’alarma entre el veinat del Grau. S’escaparen unes 4 tones d’amoniac i el vent bufava en dirección a la costa, així que l’impacte d’asfixia entre la població va ser molt major. La Tinenta Alcaldessa Josefina López Sanmartin va declarar a la premsa “Esto no puede continuar así. El peligro que significa para la población del Grao, la descarga y manipulación de fluidos peligrosos en el puerto, sin correr el riego de algún accidente irreparable”.

1979 (16 d’octubre): Vora 2.000 persones es manifesten al Grau demanant el trasllat de la fàbrica UERT (antiga Fertiberia) al poligon del Serrallo. La manifestació va ser organitzada per una coordinadora integrada per les Associacions de Veins “El faro” i “Playa del Pinar”, APA Sebastian Elcano, Federació de Confraries de Pescadors, CCOO de la pesca, PSPV-PSOE, PCPV i EIC. Aquesta es va iniciar a una zona pròxima a la Casa del Mar i va recorrer l’avinguda del Port, Juan de Austria, Serrano Lloveres, Buenavista i Mare de Déu del Carmen, on Vicente Bellmunt Vélez, en representació dels convocants, donaria lectura a un manifest conjunt: “La Coordinadora de fuerzas políticas y sociales del Grau de Castelló, nos hemos reunido y manifestado aquí por un motivo que creemos trascendental para el Grau: el traslado de ERT (Fertiberia) a la zona industrial del Serrallo (…) La finalidad de este acto no es otra que el de demostrar públicamente que el pueblo del Grau exige a nuestras autoridades que se cumplan las leyes en cuanto al emplazamiento de las industrias insalubres, molestas, nocivas y peligrosas…”



1980 (26 de gener): ERT atenent a les reiterades suggerències de l’Ajuntament, ha acondicionat un aparcament de camions d’una superficie de 10.000 metres quadrats junt a les seues instal·lacions actuals. Aquest terreny resultarà suficient per a l’estacionament d’un centener de camions que d’aquesta forma deixaran de causar molesties als veins del Grau. Les obres d’acondicionament d’aquest terreny li han costat a l’empresa tres milions de pessetes.

1980: El principal problema del Grau de 1980 continuava sent la contaminació. La fàbrica ERT (antiga Fertiberia) seguía produint fugues d’amoníac extremadament nocives per a la salut dels grauers i les graueres. Aquell any, la Tinenta Alcaldessa del Grau, Josefina López Sanmartín, explicava que “iniciamos las gestiones con los directivos de ERT a quines dijimos que el Ayuntamiento consideraba necesaria la disminución en la emisión de humos. Ellos expusieron los medios que ya se habían adoptado en este terreno, pero por nuestra parte quedó claro, y así se lo hicimos saber, que el problema cardinal no era este, sino la ubicación de la factoria de ERT. Ésta tiene que trasladarse al Polígono Industrial del Serrallo. Comprendemos que es un problema serio, que hay cuatrocientos y pico puestos de trabajo que defender, pero ello no es óbice para que siga diciendo que el emplazamiento es nefasto y que tiene que buscarse uno nuevo en la zona industrial situada al Sur del puerto. Transcurridos bastantes meses desde aquellas conversaciones, algunos humos han desaparecido, pero sigue existiendo un cierto nivel de contaminación y vertidos a la atmósfera que son más importantes en los momentos de arrancar las distintas unidades de la planta. La voluntad de los graueros quedó puesta de manifiesto, de forma muy clara, en aquella manifestación pacífica de protesta que tuvo lugar el 16 de octubre pidiendo el traslado”. D’altra banda, els nombrosos camions d’ERT que ocupaven lloc d’aparcament creaven verdaders problemas en alguns carrers del Grau per aixó des de la Tenencia Alcaldia “pedimos a ERT que se construya su propio aparcamiento, para que los camiones pesados no aplasten el Grao, pues nuestras calles y vías públicas no están preparadas para albergar tantos vehículos de este tipo, y así se ha hecho. Los camiones están desapareciendo del Grao”.

1981 (12 de setembre): L’Ajuntament crea una Delegació de Contaminació i Medi Ambient amb la finalitat de controlar la contaminació a la ciutat de Castelló. “Donde mayormente incide la contaminación es en la agricultura, en la pesca y en el sector turístico. Hay muchas cosas que hacer. Hasta este momento no se prestaba gran dedicación a estos temas. Sanidad siempre nos ha cerrado las puertas, sabemos que poseen datos, pero jamás los han facilitado. Quizás se deba a cuestiones técnicas legales o por presiones”, manifestava Ricard Colom, regidor d’EIC i membre de la Colla Ecologista de Castelló, “estamos asistiendo impasibles a un comienzo de la degradación del medio ambiente, el problema de este tipo de industrias es que están relacionadas entre sí, de forma que se traspasan combustible incluso gratis, pero al ser un combustible de baja calidad resulta muy pernicioso”.

1981 (29 de juny): El dia de Sant Pere es va vore deslluit per un fet desagradable. Cap a les tres de la vesprada es va detectar al Grau una forta fuga d’amoníac, una més, procedent de la fàbrica “Unión Explosivos Río Tinto” (antiga Fertiberia). Cinquanta minuts després, el tècnic d’aquesta empresa va telefonar a la Tenencia Alcaldia del Grau reconeixent l’existència d’aquesta fuga “como consecuencia de una avería que produjo un fallo en las instalaciones y la estación depuradora”. Aquesta fuga d’amoniac va ser una de les més importants produides en els últims anys. “El hecho, naturalmente, no ha pasado inadvertido entre los habitantes del Grao, muy sensibilizados sobre el problema que representa la presencia de este tipo de industrias. Con toda seguridad, este hecho tendrá sus repercusiones en la campaña que se está gestando para oponerse a la instalación de los silos de cemento”, contava la premsa.

1981 (30 d’octubre): Per una resolució de la Direcció General de Ports i Costes del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, s’autoritza a l’empresa Unión Explosivos Río Tinto, S.A. (UERT) a la construcció d’un nou gasoducte que unirà les conduccions actuals de la seua factoria amb la nova atracada per a fluits perillosos del port. “De esta forma, se da el definitivo visto bueno para el controvertido atraque de fluidos peligrosos, paralizado en su día y desechado tanto por los vecinos del Grao de Castellón, como los grupos ecologistas y las fuerzas progresistas de Castellón. Así mismo, en su día el Ayuntamiento de Castellón también se opuso a este proyecto por resolución del ingeniero municipal. Tras esta resolución, el atraque iniciará el breve sus actividades por lo cual, está previsto que comience el el Grao de Castellón una campaña popular en contra de lo que se considera como ‘un peligro más para la difícil convivencia ciudadana en el distrito marítimo’”. Francisco Pastor de l’associació de Veins “El Faro” es lamentava per aquesta resolució: “Nos preguntamos para que sirven las casi dos mil firmas que en su día presentamos en contra de la entrada en servicio del atraque. Nos oponemos a él porque está fuera de la ley, porque representa un gasto inútil y porque, en definitiva, representa un nuevo y gran problema para los ciudadanos del Grao. ¿Qué no vuelvan a pedirnos el voto y para que, si luego no cuentan para nada con nosotros”.

1981 (12 de novembre): L’Ajuntament guanya un recurs presentat a l’Audiència Territorial de València contra Explosivos Río Tinto (abans Fertiberia) amb l’acord del Ple Municipal pel que la Corporació requería a UERT el cessament de l’explotació, funcionament i utilització de les arquetes portuàries, mitjançant les quals es suminstrava l’amoniac a la planta de Riotinto. Per tant a l’empresa només li queda obrir una negociació amb l’Ajuntament entre les dues parts, cosa que sempre ha volgut la Corporació Municipal.

1981 (3 de desembre): Una explosió a la planta de UERT fa tremolar al Grau. “Se trató de la explosión fortuita de una válvula de seguridad perteneciente a una de las calderas que contienen amoniaco. A consecuencia del suceso resultaron con síntomas de intoxicación y con heridas leves algunos trabajadores de la planta. Inmediatamente después de producirse la explosión se personaron en la factoría, una patrulla de la Policía Nacional, Policía Local y un vehículo de la Guardia Civil perteneciente al COS. El personal técnico, en aquellos momentos de servicio, tras una rápida inspección, determinó que no existía peligro de contaminación. Desde el momento del siniestro, que ha afectado a la Planta de Fabricación de Abonos Complejos, la totalidad de las instalaciones han dejado de funcionar, iniciándose los trabajos de investigación a cargo del gabinete técnico de la empresa para clarificar el origen de la avería”, explicava la crónica de successos. A la secció “Cartas al director”, Vicente Bellmunt relatava els fets: “Anoche una explosión reventó parte de la sección de complejos haciendo temblar las casas del Grao con la furia de un seísmo, al instante el sonar de unas sirenas nos alertaba de que algo había ocurrido, enseguida ambulancias y policías acudían al lugar del siniestro, después de muchos viajes para trasladar a los heridos a la residencia, y una vez más los que presenciamos el hecho dábamos gracias a Dios porque también esta vez el Grao aun quedaba en pié. ¿Señores de la Río Tinto, cuando les permitirá su conciencia darse cuenta que a solo 100 metros de ese monstruo comienzan las casas del Grao? Nosotros, el pueblo honrado, trabajador y respetuoso con nuestra Constitución queremos y exigimos que se cumpla el primero y más importante artículo de nuestra Constitución que es el derecho a la vida, no nos sirven ambigüedades ni falsas promesas, queremos y demandamos hechos, exigimos el inmediato traslado ya”. En una entrevista publicada el 29 de desembre, Josefina López declarava: “Esto ha sido un aviso. Un aviso muy serio de que ERT tiene que trasladarse al Polígono del Serrallo. Para eso el Ayuntamiento ha ofrecido toda clase de facilidades. La fábrica ERT, con unas instalaciones que ya son bastante viejas, no se olvide de esto, no es solo una molestia, sino un peligro para el Grao”.

ARTICLE OBERT QUE ANIRÀ COMPLETANT-SE AMB PRÒXIMES APORTANCIONS I INVESTIGACIONS. SI TENS ALGUNA INFORMACIÓ RELLEVANT, ESCRIU-NOS!!!

Breu història del Carnestoltes del Grau

Per tots és ben sabut el caràcter obert i fester que caracteritza des de sempre a la gent del Grau. Potser siga la forma de ser i sentir dels grauers i graueres o el seu caràcter mariner o potser siga aquest un fet íntimamnet lligat al seu ADN. El cas és que qualsevol acte que s’organitze sempre acaba tenint un component festiu que el fa diferent, únic i propi del Grau. I sense lloc a dubtes el Carnestoltes n’és una clara mostra.

Rei Carnestoltes 2003 (Foto: Enrique García)

Antecedents històrics.

L’ordre del Ministeri de Governació del 3 de febrer de 1937 prohibia la celebració del Carnestoltes. Aquesta prohibició es va mantindre vigent fins l’arribada de la democràcia. Com a exemple, l’ordre del Governador Civil de la Província que es publicava a la premsa local el 3 de febrer de 1959 i que deia: “En su consecuencia este Gobierno Civil recuerda, una vez más, el contenido de dicha disposición y en su virtud queda terminantemente prohibida cualquier manifestación festiva que recuerde o pueda recordar, aunque sea indirectamente y bajo cualquier forma o expansión carnavalesca felizmente desterrada. Lo que hago público para general conocimiento y cumplimiento en toda la provincia, debiendo los Sres. Alcaldes, Guardia Civil y demás agentes de mi Autoridad denunciarme cuantas infracciones se cometan que serán castigadas con todo rigor. Castellón de la Plana, 2 de febrero de 1959. El Gobernador Civil, José Antonio Serrano”.

Als anys 80 del segle passat i amb l’aparició i posterior desenvolupament de les penyes, les festes patronals del Grau comptaven amb distints actes on les disfresses tenien un important protagonisme. Era aquest el cas de les entrades dels bous on les nombroses penyes, sobretot les que patrocinaven els bous, lluien divertides i colorides disfresses temàtiques en sana competencia per vore quina penya era la millor i la que més impacte produia en el públic. Amb la crisi que patiren les penyes als anys 90, va perillar la continuitat d’aquestes entrades, mantingudes únicament per un reduït número de col·lectius als quals debem la seua supervivència. Actualment, i gràcies a les penyes i a les colles de nova creació, s’han reviscolat aquestes desfilades úniques del Grau que són una mostra de color, imaginació i festa que tenen lloc durant les festes de Sant Pere cada vesprada de bous.

També als anys 80 es transforma la tradicional Cavalcada de la Mar en una desfilada de disfresses on qualsevol vestimenta està permesa, desvirtuant-se la idea original d’aquesta desfilada creada a finals dels anys cinquanta i que pretenia ser una mostra costumista dels distints oficis i tasques que corformen el món de la mar. Res més lluny de la realitat. En aquells anys la Cavalcada de la Mar va ser una verdadera desfilada de Carnestoltes que pot ser fora l’origen del Carnestoltes que coneixem a l’actualitat. A principis dels anys noranta, la nova Comissió de Festes de Sant Pere decideix que la Cavalcada de la Mar ha de retornar als seus orígens i ser una mostra costumista, deixant les disfresses per a les entrades dels bous i per al Carnestoltes.

Festes de Sant Pere anys 80 (Foto: Vicente Jorge)

Els primers Carnestoltes (1990-1991)

Encara que als anys vuitanta tenim coneixement d’alguns intents per organitzar un Carnestoltes al Grau, no serà fins a l’any 1990 quan aquestos es materialitzen. De la mà del polifacètic artista Manolo Diaz i amb el patrocini de l’Ajuntament de Castelló es dissenya un programa de Carnaval que estarà molt lluny del que coneixem a l’actualitat, però que no deixa de ser un intent més que valent d’incorporar al Grau aquesta festa. Del Carnestoltes de l’any 1990 cal destacar la presentació dels Botafocs que ompliren d’espurnes el Grau per primera vegada. Des d’aquell any, han participat en pràcticament totes les edicions del Carnestoltes.

Primera formació de Botafocs – Dimonis del Grau (1990)

Carnestoltes organitzat per la Comissió de Festes de Sant Pere (1992-1996)

A l’any 1992 el Grau tindrà una nova Comissió de Festes de Sant Pere presidida per Manuel García Reyes. Entre les idees que García Reyes vol incorporar al Grau està l’organització d’una sèrie de festes més enllà de les pròpies festes de Sant Pere i de la Magdalena que tradicionalment s’organitzen des de la Comissió de Festes o com a Gaiata 12. D’aquesta manera es crearan les “Festes populars del Grau” des d’on es participarà amb les festes del Carmen, s’impulsarà la posada en marxa de la Unió Musical del Grau i, com no, es potenciarà el Carnestoltes.

Cartell Carnestoltes 1994 organitzat per la Comissió de Festes de Sant Pere

Així, el Carnestoltes, començarà a tindre l’estructura propia d’una festa. A l’any 1992 únicament s’extendrà al cap de setmana, principalment al dissabte. Des de 1993 s’ampliarà la festa fins el dimarts (dia del soterrament de la Sardina), amb la celebració de la festa de l’ensenyament secundari que contaria amb la participació de tots els instituts de batxillerat de la ciutat de Castelló i, com no, del Grau. Aquesta festa consta d’un concurs de disfresses, alguna actuació musical i una “torrà” de sardina.

Eixe mateix any 1993 es crea la figura del Rei Carnestoltes, personatge representant de la festa i que cada any recau en alguna persona, home o dona, d’ampla vinculació festera. A més a més s’incorporen les carrosses a la desfilada i apareixen les primeres comparses, com “El Palmeral” que li donaran a la desfilada una gran vistositat.

Carnestoltes organitzat per la Regidoria de Joventut de Castelló (1997-2015)

A l’any 1997 la Comissió de Festes de Sant Pere renuncia a l’organització del Carnestoltes fent-se càrrec la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Castelló. Aquestos últims anys del segle servirán per a potenciar el Carnestoltes d’una manera definitiva. Es millora l’organització, es lloga una gran carpa per a la realització de les actuacions i se li dona l’estructura que actualment té el Carnestoltes. Tres dies de festa: divendres, amb la Crida Infantil, la rebuda del Rei Carnestoltes i el sopar de pa i porta; dissabte amb la Gran Desfilada i el lliurament dels Premis i el diumenge amb la desfilada i soterrament de la Sardina. Són anys de gran il·lusió on la gent sent i viu la festa. A la Comparsa El Palmeral se’n afegiran d’altres com la Comparsa Gregal així com algunes penyes i colles de Sant Pere. A l’any 1996 un grup de gaditans grauers encapçalats per José Manuel Velázquez, crearan una “chirigota”, estil de Cadis, que participarà alguns anys a la festa. A l’any 1997 participarien amb el lema “Los Pieles Rosas” i a 1998 com “Menuda Pandilla”, gravant en una cinta de cassette totes les seues cançons.

Cartell Carnestoltes 2006 organitzat per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Castelló

A partir de l’any 2003 la Regidoria de Joventut convoca un concurs públic per a triar una empresa privada que organitze el Carnestoltes baix la coordinació i supervisió del propi Ajuntament de Castelló. El fet que organitzen la festa algunes empreses de fora de Castelló fa que baixe notablement la participació i la qualitat d’alguns dels actes programats, i es redueixen inclús els dies de festa a divendres i dissabte (anys 2013, 2014 i 2015). Són anys complicats en els quals perilla la continuitat de la festa, a excepció de la Gran Desfilada que, malgrat tot, continua tenint una excel·lent participació. També destacar que a l’any 2008, la companyia Splai Teatre escriu una cançó per a la promoció del Carnestoltes del Grau amb el titol “Posa’t ja la teua mascara!” amb música de Roberto Ruiz, que seria interpretada per l’humorista Edu Mutante. La lletra deia així:

Posa’t ja la teua máscara
Comença’t a disfressar
Tots contents, ganes de festejar
Perque comença ja el carnaval

Les penes deixa-les a un costat
Vingueu tots per a ballar
Junts tres dies màgics disfrutar
Perque comença ja el carnaval

Carnaval, la festa ja esta al Grau
benvinguts els que vullguen estar
ballarem al ritme del compás
Perque comença el carnaval!

Les comparses estan llestes ja
Començen a desfilar
Canten i no deixen de cridar
Perque comença ja el carnaval

Vinga posa’t ja la màscara
I vine corrents al Grau
Vinga posa’t ja la màscara
Perque comença el carnaval!

Carnaval, la festa ja esta al Grau
benvinguts els que vullguen estar
ballarem al ritme del compás
Perque comença el carnaval!

Botarem i ens disfressarem,
esta nit no oblidarem.
Vinga posa’t ja la màscara
I vine corrents al Grau.

Vinga posa’t ja la màscara
Perque comença el carnaval!

Carnaval, la festa ja esta al Grau
benvinguts els que vullguen estar
ballarem al ritme del compás
Perque comença el carnaval!

Carnaval,la festa ja esta al Grau
benvinguts els que vullguen estar
ballarem al ritme del compás
Perque comença el carnaval!

Botarem i ens disfressarem,
esta nit no oblidarem.

Carnaval, la festa ja esta al Grau
benvinguts els que vullguen estar
ballarem al ritme del compás
Perque comença el carnaval!

Carnestoltes organitzat per la Tinència d’Alcaldia del Grau i el Patronat Municipal de Festes (2016-2020)

A l’any 2016 el Carnestoltes passa a ser organitzat per la Tinència d’Alcaldia del Grau amb el patrocini del Patronat Municipal de Festes, com un intent de potenciar la festa retornant als seus orígens. De nou es torna als tres dies de festa, es potencien les actuacions musicals i les desfilades amb actuacions i animacions de major qualitat. La resposta, tant dels participants com del públic és magnífica, fet que ha permés continuar amb aquesta fòrmula organitzativa fins l’edició d’enguany.

Cartell Carnestoltes 2019, organitzat per la Tinència d’Alcaldia del Grau i el Patronat de Festes

Durant els anys 2021 i 2022, i degut a la pandèmia del coronavirus Covid-19, es suspenen les celebracions del Carnestoltes. L’any 2020, el Carnestoltes del Grau va ser l’única festa gran del calendari festiu anual celebrada a la ciutat de Castelló, doncs es suspengueren les festes de la Magdalena, Lledó i Sant Pere.

LA FESTA DEL CARNESTOLTES DEL GRAU

El Rei Carnestoltes

Des de l’any 1993, el Carnestoltes del Grau compta amb la figura del Rei. Aquest està representat per una persona, home o dona, d’una clara vinculació amb el món de la festa. El Rei Carnestoltes porta un vestit i una màscara d’inspiració veneciana que cada any és diferent. La curiositat d’aquest personatge radica en el fet que manté anònima la seua identitat fins el diumenge de Carnestoltes quan, una vegada acabat l’últim acte de les festes, el Soterrament de la Sardina, el Rei es lleva la màscara en públic donant per acabats els nombrosos rumors que han circulat pel Grau al llarg de tot el cap de setmana intentant endevinar qui s’amaga darrere de la màscara. Pot ser una de les coses més complicades del Carnestoltes siga mantindre el secret de la identitat del Rei. El Rei Carnestoltes porta dos acompanyants amb túnica i màscares venecianes a conjunt.

Llistat d’homes i dones que han encarnat la figura del Rei Carnestoltes (1993-2020)

1993- Sidro Beltrán

1994- Paco Bernad

1995- Mari Ángeles Turch

1996- Mari Ángeles Martínez

1997- Isabel Garcia

1998- Paco Vilar

1999- Tian Pla

2000- Charo de la Gala

2001- Teresin Bacas

2002- Domingo López

2003- Juanra Albiol

2004- Carlos Torrent

2005- Vicente Martí

2006- Silvia Olivares

2007- Cento Hidalgo

2008- María Valverde

2009- Lledó Fallán

2010- Laia Bacas

2011- Mónica del Señor

2012- Carmen Dora Castillo

2013- Olaia Royo

2014- Andrés Carrillo

2015- Bárbara Pascual

2016- Ximo Fábrega

2017- David Chiva

2018- Juan Santacatalina

2019- Fernando García

2020- Gemma Torrent

2021- No es celebra

2022- No es celebra

Imatge d’una bona representació de grauers i graueres que han encarnat al Rei Carnestoltes (2019) -Fotos: Arxiu Xavi Olivares


Actes tradicionals del Carnestoltes del Grau.

-Cridà Infantil del Carnestoltes. Té lloc el divendres de vesprada i és un acte pensat per als xiquets i les xiquetes. A la primera part de l’acte, una representació d’escolars dels quatre centres del Grau reciten la Cridà Infantil del Carnestoltes que va escriure l’escriptor i mestre VIcent Marçà a l’any 1998:

Alegre i a fer festa
com cada any ací estic
i el que no estiga conforme
que se furgue el melic.
Si em voleu per vostre rei
m’ho podreu demostrar
aprenent aquestos versos
que ara us vull ensenyar:
Carnestoltes, vinga voltes;
Nadal, de mes en mes;
Pasqua, tots els dies;
Quaresma, no tornes més.

El temps ha arribat
en que l’ordre s’ha acabat.
L’única obligació que hi ha
és divertir-se sense parar.
Si aquests dies trobeu
algú que us vol manar,
agarreu-lo de broma
i no cal que li feu cas.
Carnestoltes, vinga voltes…

Us dic, pel vostre interés,
que el món girarà al revés
i cadascú podrà ser
allò que en tot l’any no és.
L’estudiant pot ser una xica,
el llaurador, mariner;
l’astronauta, ballarina
i el treballador, malfaener.
Carnestoltes, vinga voltes…

Si voleu encertar sempre
en prendre una decisió
deixeu-vos guiar tothora
per la vostra imaginació.
A un racó les penes,
preocupacions i maldecaps,
i els llibres i llibretes,
tancats en un calaix.
Carnestoltes, vinga voltes…

Aquests dies que vénen
són de gran animació,
jugueu, canteu, balleu
que tindreu satisfacció.
Si el riure us abandona
i la tristor us vol visitar,
canteu fort els meus versos
i l’alegria tornarà.
Carnestoltes, vinga voltes…

En acabar la lectura de la Cridà, una actuació infantil serveix per tancar l’acte.

Escolars que llegiren la Cridà Infantil del Carnestoltes 2020 de Vicent Marçà (2020)

-Cridà del Rei Carnestoltes. Té lloc a la Tinència d’Alcaldia del Grau. En mig d’un acte de llum i so, fa la seua aparició per primera vegada el Rei Carnestoltes. Des del balcó fa la lectura de la Cridà del Rei Carnestoltes i el Tinent Alcalde del Grau li lliura la Vara de Comandament simbolitzant que és ell qui mana al Grau al llarg dels dies en què tindrà lloc la festa.

A l’any 1993 es crea una Cridà de Carnestoltes escrita per Vicent Ortiz aprofitant els primers versos d’un poema de Miquel Peris. Aquest text es seguirà recitant fins l’any 2015:

Grotesc i destarifat,
carregat de bogeries,
només per passar tres dies
Carnestoltes ha arribat
.

Vinc per a cridar
un missatge d’alegria
per tindre en aquest dia
la millor festa de l’any

Jo comboie a tot el mòn
amb la meua veu manifesta
per disfrutar de la gresca
que ací hui montarem:

“I al que li pique, que se rasque!”
Que ja ho diu una dita popular:
que una vegada a l’any no fa mal,
doncs tenint prop la Quaresma i sent ara Carnaval,
mai tinguerem una fita que for a més cabal.

Així que canteu, balleu,
gaudiu d’aquestos dies qntre risa,
i si tot va bé
jo estare l’any que ve,
tornant-vos a pegar la pallissa
.

Us faig aquesta crida de veres,
no cregueu que es un parany.
Fem entre tots d’aquesta festa,
que collons!,
la més bonica de l’any

Carnestoltes ja es nat,
visca, visca el mascarat!

Des de l’any 2016 es recita la Cridà obra del poeta castellonenc Vicent Jaume Almela:

Carnestoltes, Carnestoltes!
entre febrer i març,
a les portes de la Quaresma
és un goig de festa al Grau.

Càntics, destarifos, burletes,
tot ho porta el rei carnal.
El pescador serà fornera,
la fornera, guàrdia municipal.


La pescatera, sirena,
el faroner serà soldat,
el tender, sardina fresca,
i el fuster, gripau de la marjal.

Castanyera!, torra castanyes,
que “castanyuts” ens faran.
entre màscares, indis i pirates,
les xarangues van tocant.

Arribat ja Carnestoltes!
desfilada principal,
entre càntics i rialles
les penes s’han oblidat.

Disfresses de tota mena,
disbauxa i diversió
colorida alegria
conformen aquest Pregó!

“I al que li pique que es rasque”
diu la dita popular,
i si li ve el mal de panxa
que vinga ací a ballar.

Carnestoltes, Carnestoltes!
entre febrer i març,
a les portes de  la Quaresma
és un goig de festa al Grau!

Cridà del Rei Carnestoltes 2020

-Desfilada Infantil de Carnestoltes. Té lloc el dissabte pel matí i congrega a centenars de xiquets i xiquetes disfressats. En acabar la desfilada, una actuació per a tota la família.

Desfilada Infantil de Carnestoltes (2019)

-Gran Desfilada de Carnestoltes. És l’eix central de la festa i té lloc dissabte per la vesprada-nit. Es tracta de l’acte més multitudinari en quan a participació i assistència de públic. Desfilen xarangues, grups d’animació, carrosses i el Rei Carnestoltes en carrossa o damunt d’alguna estructura. Aquesta desfilada incorpora un concurs de disfresses amb distintes categories: individuals, parelles, grup reduit, gran grup i carrosses, incloent un premi especial a la millor posada en escena. Els qui vullguen participar al concurs han d’inscriure’s prèviament. Els premis es lliuren en acabar la desfilada. La participació a la desfilada es totalment lliure, únicament cal inscriure’s per a participar al concurs.

Grup a la Gran Desfilada de Carnestoltes (2019)

-Vetlatori, “Versots”, Desfilada i Soterrament de la Sardina. És l’acte que serveix per a posar punt i final al Carnestoltes. En primer lloc la Sardina, representada per un peix de dos metres, es ubicada junt a l’escenari. Allí els Botafocs li recitaran els “Versots”, text en vers que satiritza la situació cultural i política local, autonòmica i nacional. Tot seguit la desfilada de la Sardina amb la participació de Botafocs, la Unió Musical del Grau, el Rei Carnestoltes i tota la gent que vullga participar vestida de dol. Una vegada finalitzada la desfilada, té lloc el soterrament de la Sardina amb la crema d’aquesta. Els últims anys la sardina ha estat dissenyada i reañitzada per l’artista faller de Benicarló Ximo Foix. Amb l’últim acte del Carnestoltes, el rei descobreix la seua identitat llevant-se la màscara.

Desfilada de Viudes (2019)
Soterrament de la Sardina (2003)
Soterrament de la Sardina (2019)

-La Carpa de Carnestoltes. Divendres i dissabte a la nit, la protagonista és la Carpa de Carnestoltes, escenari de diversió, música i ball. Actuacions musicals, DJ, espectacles de varietats, etc, han anat succeint-se des de l’any 1998 en que es monta per primera vegada. Entre les actuacions més destacades cal citar a El Chaval de la Peca, Macaco, Las Hijas del Sol o els actors còmics Toni Albà i Jeremy Williams i fins i tot un concurs de Drag Queens. La carpa també ha estat l’escenari on s’ha desenvolupat el tradicional sopar de pa i porta des del muntatge de la primera carpa a l’any 1998. Cal dir que el primer sopar de pa i porta va tindre lloc a la plaça de la Mare de Déu del Carmen a l’any 1997 que va quedar deslluit per l’intens fred que va partir el Grau aquella nit.

A la carpa té lloc cada any el lliurament de premis dels concursos de disfresses i de carrosses participants a la gran desfilada.

La carpa s’ha montat sempre des de 1998, a excepció d’alguns anys en que la festa es traslladaria a la Sala Opal del Grau. Independetment d’aquestos anys, la carpa s’ha instal·lat al parc de La Panderola. A l’any 2019 i degut a les obres de reforma del parc, la carpa es trasllada a la plaça del Casal Jove i a l’any 2020 al carrer dels Treballadors de la Mar.  

Sopar a la Carpa de Carnestoltes (2020)

-Altres actes. La programació del Carnestoltes grauer la completen desfilades pels carrers del Grau, animacions i tallers pensats per a totes les edats amb especial incidència en el públic familiar.

Originalitat de les disfresses del Carnestoltes del Grau.

El Carnestoltes del Grau es caracteritza per unes disfresses senzilles, divertides i carregades d’ingeni i d’imaginació. Majoritàriament la gent participa en grups. Cadascún dels grups tria una temática diferent i al llarg d’alguns mesos, es confeccionen les disfresses que són, principalment d’una gran originalitat. El públic assistent a la Gran Desfilada es sorprén amb cada grup i no deixa de riure i divertir-se de principi a fi.

Programes i cartells del Carnestoltes del Grau


Aquest article està en constant actualització, per tant és fonamental la teua col·laboració. Si tens dades, fotografies, cartells, programes, etc que creus poden resultar interessants per a contar la història del Carnestoltes del Grau, et demanem que ens les faces arribar a: arxiuhistoricgrau@gmail.com

Per Sant Pere gelats: l’univers poètic d’un banquet de fusta

gelats xamuso
De les Festes de Sant Pere de la meua intantesa, recorde l’aroma del sucre acabat de cremar i les tertulies que tenien lloc al voltant d’un banquet de fusta.
Ma casa era un mostrari d’olors tot l’any, però sobretot en dies de festa. Ja de bon matí, les flaires del xarop de sucre cremat pujaven per a vetusta escala de cargol fins a la meua habitació i ho emplenaven tot amb el seu baf bondadós: les parets, els racons, els llençols, tot quedava impregnat d’aquella dolça sentor. La cuina estava a la planta baixa de la casa i, cada dia a la mateixa hora, per Sant Pere, mon pare practicava l’estricte ritual de cremar el sucre -fer el sucre, deia ell- que era, sense dubte, la maniobra més important-i, també la més difícil- a l’hora d’aconseguir el punt just d’una bona aigua de civada, perquè els lectors hauran de saber que ací, al Grau de la meua memòria, el color tan característic d’aquest refresc, pel que jo recorde, sempre s’ha aconseguit amb l’afegiment del sucre cremat.
A la nit, però, ma casa feia una olor àcida, fruitosa, molt cítrica, que refrescava l’ambient, a causa dels poals plens d’aigua amb peles de llimona, que mon pare deixava en remull perquė agafaren un punt d’aroma determinada.
A primera hora del matí, arribaven els primers clients de la paradeta de gelats. Tota la humanitat del “Ripi” (Enrique Ripiana, q.a.c.s.) s’acostava a la reixa costanera que comunicava amb la cuina per preguntar al mestre gelater: “Batiste, que pa quan la tindràs feta? No ho sé, no ho sé, Enrique. No em dones presses. Pot ser que per a
després de l’esmorzar, que encara he d’anar a fer gel”. Cal dir que el Ripi era un gran entusiasta de l’aigua de civada i del mantecado -un dels millors clients de la paradeta de gelats- i el seu tast era imprescindible per tal d’avaluar la qualitat del producte.
El gel del matí el feia mon pare, peró a la vesprada, amb la calima al damunt, hi havia que gelar un altra vegada, per a mantenir el producte amb una consistència adequada per al seu consum. Mon pare abocava més xarop a dins de les geladores. Començava a gelar, per això els encarregats d’anar a per el gel a la fabrica del senvor Abel érem, invariablement, els de la meua colla d’amics: Fernando Cumba, Gabriel Campos, Vicent Viciano (q.a.c.s.), Tonin... Tres barres mòltes i dos de trencades a trosssos, solia ser la càrrega de gel necessària per a acabar el dia, la qual cosa transportàvem en un carro de ma que sempre estava a punt de mecànica i de pressió a les rodes, gràcies a la perícia del taller de Pepito.
hpqscan0014
Després, en fer-se la crosta gelosa, els primers a tastar el refresc n’érem nosaltres.

El banquet de fusta que va construir mon tio Nel·lo era tota una institució al barri. Al matí, quan el soł queia de ple, l’ubicaven a la façana sud de l’editici. sota el recer del tendal groc, a la porta principal de la casa, al carrer de la Verge del Carme i en rodar el sol, el banquet anava avançant com un cargol que busca la frescor, de manera que, ja havia guanyat uns quants metres cap a la cantonada del carrer de la Verge del Carme amb el de Canalejas. Ben entrada la nit, el banquet tornava a la seua ubicació primera, per a la delectació dels seus inquilins, que en aquesta nova orientació podien fruir de la carícia de la brisa marítima amb tota la seua intensitat.
No cal dir que el banquet estava tot el dia ocupat pels parroquians i parroquianes de ca mon pare. Eren un exercit d’addictes al negre xarop que aprofitaven l’ocasió per a refrescar-se i tambe per a fer un alto en els tràfecs del dia: mestresses de casa, jubilats, xiquets, o estiuejants desvagats que buscaven els beneficis terapèutics de la conversa, entre glop i glop d’aigua de civada, al voltant de la pau d’aquell humil seient.

Durant tot el dia però, sobretot a l’hora baixa, era una delicia asseure’s al seu sí, mentre escoltaves alguna historia fantàstica i la brisa et llepava les galtes. I és que, des d’aquell indret s’aprenien coses fascinants, agosaradament fascinants.
M’estime molt aquest banquet només perquè des del seu ampit el meu oit va anar educant-se en la música de la vida que hi passava. Música que mai no m’ha abandonat i que sempre he associat a una insubornable sensació de llibertat. Assegut en aquell univers de converses, va ser quan vaig adonar-me que la idea de la llibertat tenia molt a veure amb un seguit d’actes rutinaris, en aparença insignificants, però del tot Iliures, que eren el fonament del dret que tenim a fruir de la vida. Actes elementals, que formen el teixit dels dies, com ara beure’s un glop d’aigua de civada o fer una llepada a un pipo de mantecado, mentre queia la calda d’estiu; fer una ullada al periòdic del matí; mirar la gent com passeja el carrer; esperar una improvissada trobada d’amor a mitja tarde; o escoltar, a cau d’orella, les històries trivials que algun savi hi contava.
Actes de vida.
La història d’aquest banquet és la història de ma casa; és el canemàs inviolable de la meua infantesa i també el de bona part de la colla de xiquets i de grans que als tombants dels anys seixanta pul·lulavem per aquell Grau de pols i il·lusions; el púlpit que cercava el discurs del mariner que arribava a terra després d’una llarga jornada de treball, amb la pell plena de suor i escates, la butxaca mig buida, pero amb moltes històries per contar. Es el testimoni que ens fa sabedors que allò que ens va passar va ocórrer, de debó, i en un poble aprop de la mar. Es el solatge d’un temps, certament ja passat. Enllà, al voltant d’aquell humil seient, es contaven les històries que potser havien passat o potser no -tant s’hi valia-, en uns altres mars, amb uns altres vents, amb altres gents. I, és en aquelles històries on niava tot l’imaginari d’una nissaga de grauers que em fa l’efecte que va perdent, malauradament, el bell costum a contar histôries.

Ara, el banquet de fusta, roman abandonat en un garatge fosc i es troba amb el vernís ja esquitxat i amb els llistons que el formen amb signes evidents del pas del temps, parò la seua presència roman inalterable sota el naufragi de la seua memòria i encara m’il•lumina l’encenall del record. I és que encara ens fa falta un Iloc perquè algú ens conte històries de naufragis, de pirates maleits, de princeses, de bruixes i encanteris, de catifes voladores, ni que fora al redós d’un banquet de fusta. Encara.

JOAN BTA. CAMPOS I CRUAÑES. Publicat al Llibret de Festes de Sant Pere 2001.

El “Jardinet”

pdvd_077
El “Jardinet” amb la seua entranyable basseta.

El “jardinet”, temps enrere, fou un lloc alegre i feraç, Acollidor i tranquil. Recòndit i amable. Callat testimoni de, qui sap quants festeigs i quantes declaracions amoroses. Peró tambe lloc d’esbarjo per la mainada. I a la fi, vestit de gala, escenari grandiós de festivols esdeveniment “graueros”. Tot això era el “Jardinet”. Ara, només queden vestigis del fogós protagonisme que va representar per a la gent del Grau aquest entranyable jardí.
El “Jardinet” va nàixer de les mateixes entranyes del pinar.
Quan es va delimitar el recinte que havia d’ocupar el jardí, no es van tallar tots els pins que quedaven dintre, sino que en van deixar uns quants. Eixos pins, (alguns d’ells monumentals i centenaris) com una espècie arbòria més, omplien i donaven varietat al “jardinet”. Aquests pins van conviure amb els arbusts i les variades espècies d’arbres fins els anys vuitanta que els van tallar tots.
No era la primera vegada que es tallaven pins del pinar. No feia molts anys, en l’any 1897, ja el pinar va patir lo que potser siga la primera tala a gran escala de pins. Va ser per tal de construir la via del “tren de la pedrera”, que hauria de resultar vital per a dur els blocs de pedra destinats per a les naixents esculleres del port.
Posteriorment, ja en l’any 1939, s’inauguraria al costat de la via de “la pedrera”, un altre vial que enllaçava el port amb la línia de ferrocarril del Nord; i ja per últim, a escassos metres d’aquestes dues vies, s’en va obrir una tercera al 1941 que arribava fins l’interior del port i que venia a incrementar les possibilitats d’entrada i sortida de mercaderies al port mitjançant el tren. Avui, només en queda una, i gairebé no s’utilitza.
Les vies aquestes del ferrocarril assenyalen el limit del “jardinet” en el seu extrem nord. Pel costat oposat llinda amb l’avinguda “Serrano Lloberas”. A l’Oest estava “el quadro” (més tard, ja als anys cinquanta, s’edificaria el “Grupo José Antonio”). A la banda Est, el pinar donava al mar, al port.

1960jardinespuertox1
El “Jardinet” en una imatge dels anys 1960.

Aquest jardí, que tècnicament des dels seus origens va prendre la denominació de “jardi del port”, era conegut però, per la gent del Grau amb el nom de “el jardinet”. I és que, eixe jardi, el del port, era el jardi per antonomàsia.
El projecte de crear un jardí al costat del port va sorgir al poc de temps d’iniciar-se la construcció del port. Allà pels primers anys del segle vint. La iniciativa procedeix de la “Junta de Obras del Puerto de Castellón” (fundada al 1902). Es tracta d’una idea similar a la que va impulsar la creació a Castelló del “Parc Ribalta” en els darrers anys del segle XIX, el qual va ser concebut amb la intenció d’aproximar la recent construida estaciò de ferrocarril amb el casc urbà. Doncs bé, el jardinet grauer, des d’un principi, troba inspiració amb aquest imponent parc vegetal que n’hi ha a Castelló. “El jardinet” es podria dir que és com el “Parc Ribalta” però en miniatura. Si fem repàs a les similituds ens adonarem de que l’afirmació pot ser un tant aventurada, però en cap cas exagerada. Encara que, aquestes semblances adopten sempre una dimensió molt més modesta en el “jardinet” que no pas en el “Parc Ribalta”. Totes dues tenen com a punt central una placeta dominada per un obelisc. Si bé al Parc Ribalta n’hi ha un gran estany, al “jardinet” també n’hi ha un (encara que prou més menut). D’altra banda, la decoració, tant al parc Ribalta com al “jardinet”, respon clarament a les línies del modernisme: peces de ceràmica de vius colors adornen bancs i macetes, tot cobert de vistoses rajoletes i, decorat amb motius figuratius marcats per elegants flexions curvilinies. Les flors i els arbres, element decoratiu més, creen un espai bigarrat, dens, espés. Ple a bessar de colors i olors.
L’estètica del “jardinet”, a més, té també un cert aire romàntic. A dins del “jardinet” es respira amb quietud i assossec. Tot ell està rodejat per un atapeida bardissa. La sensació d’aillament és ben palesa a dins del bosc que formen les innumerables espècies vegetals del xicotet jardí grauer. Només el crits metàl•lics dels vaixells, o la sorollosa vida del port, trenca, de tant en tant, l’espés silenci del “jardinet”. L’interior està jalonat per camins. Són camins ombrívols. L’exuberància de les plantes que n’hi ha a l’un i a l’altre costat del camí, converteix aquestes xicotetes dreceres en solitaris indrets. I de sobte, el camí dona
a la placeta central…o a la basseta, l’entranyable estany del “jardinet”. Aquesta xicoteta bassa circular de reduïdes dimensions, s’alça sobre un túmul de pedra que apareix farcit de flors de molt variades espècies. Per tal de pujar a la vora de l’estany n’hi ha quatre accessos, cadascun dels quals acaba amb una baraneta. Des d’alli, es pot mirar l’estancada i densa aigua de la basseta. Alguns, sense saber ben bé per qué, potser per un atàvic i misteriós respecte, llancen nonedes a l’aigua. El sol fa que aquestes monedes de xavo, de dos quinzets, o de pesseta, esdevinguen petites estreles fulgurants a la llum del dia.

colecciofolch06
“Jardinet als anys 1950. Foto: Col·lecció F. Folch.

Els pins del “jardinet” són pins pinyoners i, de vegades, sobre tot després d’uns dies de vent, el sol és ple de pinyons que, els xiquets, amb el recel propi de la intantesa, s’afanyen a repiegar Alres voltes, la impaciència dels xiquets no els deixa esperar a que bufe el vent. A força de pedres llançades a les altes branques cauen algunes pinyes. Però això resulta un exercici perillós. A part de que aigún xiquet es puga fer mal per una pedra mal dirigida, existeix la seriosa amenaça del “guardamoll”. Un “guardamoll” és, com indica el seu nom, un empleat del moll, la missió del qual és vetlar pel bon ús de les instal·lacions portuàries. Com siga que el “jardinet” pertany al port, són els “guardamolls” que vigilen el jardi i tenen cura d’ell i no l’Ajuntament. Quan es divisava la proximitat del “guardamoll” es produia una desbandada general. Cadascun dels xiquets agarrava un camí. N’hi havia qui buscava l’espessor del pinar, altres fugien cap a l’intrincat i salvatge quadro, o també n’hi havia d’ell que s’aventurava a creuar (amb el conseqüent perill de
ser atropellat per un cotxe) l’avinguda de Serrano Lloberes. I n’hi havia, per fi, qui queia en les mans del temut “guardamoll”. Un bon estiró d’orelles, i la por de que li ho diguera als pares, constituien pena més que suficient per a l’infractor. Possiblement estiguera uns dies sense apareixer pel “jardinet”. Ara ja no n’hi ha “guardamolls” al jardí perquè des de fa uns anys, “el jardinet” depèn de l’Ajuntament i per tant ės la Policia Municipal i els serveis de l’Ajuntament de Castelló els qui cuiden “el jardinet”.

PRESENTACIODECRAT7
Presentació de festes de Sant Pere de 1970 al “jardinet”.

En aquells anys, durant les festes de Sant Pere “el jardinet” cobrava un protagonisme preerminent. Poc abans de les festes, els xiquets es veien sorpresos per la irrupció d’homes que omplien el jardí de fustes i estris estranys. En els propers dies, assistirien (a una prudèncial distància, per tal de que no els cridaren l’atenció), a les faenes de muntar el cadafal per a la presentació de la reina de les festes. També en un altre lloc es preparava un escenari per a les actuacions musicals (allí van arribar a cantar artistes de renom nacional) i, els dies que no n’hi havia actuació, es feia un ball amb orquestra. El fet era que des del començament de les festes , el “jardinet” era tot ell una festa.

PRESENTACIO_color3_1979
La gent omplia el “jardinet” el dia de la Presentació de Festes. Aquesta imatge correspon a la presentació de 1979, última que va tindre lloc al “jardinet”.

“El jardinet” va ser un element tant consubstancial al Grau, que haguera costat molt d’esforç, uns anys enrere, imaginar-se unes festes de Sant Pere sense “el jardinet”.

MIGUEL SENENT LEONISA. Publicat al llibre de Festes de Sant Pere 2002. Fotos: AHG.

Els carrers Alegria i Sant Pere (2)

DE DOS CARRERS A UNA AVINGUDA

Escriure sobre els carrers Alegria i Sant Pere és narrar la història i els fonaments d’esta població marinera que ara coneixem com El Grau de Castelló.
Els primers peixcadors que apareixen en el cens de la ciutat de Castelló daten de l’any 1398 i vivien en el carrer que actualment, més de sis segles després, porta el nom de Carrer de Peixcadors al centre de la capital de la Plana.
Aquestos peixcadors baixaven pel camí vell de la mar al “guerau”, nom com es coneixia antigament al poblat mariner. Amb el pas del temps, els peixcadors van construïr unes barraques on guardaven arts i utensilis per a la peixca.
La primera referència escrita que es conserva del poblat mariner data de l’any 1588, en el “Llibre de Valúes de la Peyta”, de D. Vicente Traver Tomás, on diu: “Había cerca del mar tres barracas de pescadores que tenían su vivienda en la villa…”
Eixes barraques que s’utilitzaven inicialment com a magatzem de material dels mariners que tenien la seua vivenda al carrer de Peixcadors, estaven construides als carrers Alegria, Barceló i Sant Pere.
Els primer cens del Grau data de l’any 1868 amb 428 habitants, i en ell apareixen els carrers Alegria i Sant Pere amb les seues barraques ja envoltades per cases habitades fonamentalment per gent de la mar.
Els carrers Alegria i Sant Pere estan registrats l’any 1859, i el destí va fer que es juntaren inicialment l’any 1987 amb d’enderrocament de les cases donant pas a l’Avinguda de Sebastián Elcano, que va passar a anomenar-se Avinguda de Sant Pere el 23 de gener de 1990, nom que conserva en l’actualitat.

Ple_Ajuntament_16_Juliol_1982_1de1 Ple_Ajuntament_30_Setembre_1982_1de2

Ple_Ajuntament_22_març_1984_1de3 Ple_Ajuntament_22_març_1984_2de3

Actes de Plens Municipals referents a la remodelació de l’avinguda de Sant Pere: Dalt esquera: Ple de l’Ajuntament del 16 de juliol de 1982; dreta: 30 de setembre de 1982 Baix esquerra i dreta: 22 de març de 1984.

Les cases que formaven els carrers Alegria i Sant Pere eren majoritàriament cases de dos altures, estretes, de construccions antigues ja que com hem comentat, van ser l’embrió que va donar orige a la creació del Grau, estant algunes d’elles deteriorades i abandonades abans de l’enderocament de l’any 1987.
Aquest projecte de creació de l’actual Avinguda de Sant Pere s’inicia administrativament el 16 de Juliol de 1982, segons diu el llibre d’actes de l’Excm. Ajuntament de Castelló en la fulla 381. “Aprobar inicialmente el Proyecto básico y de ejecución de ensanchamiento, primer estableci-miento de calzadas, andén central, absorbederos, bocas de riego, construcción del alcantarillado y desagües, y sustitución de calzadas y aceras, en la calle Sebastián Elcano del Grao de Castellón de la Plana, con un presupuesto de ejecución de treinta y nueve millones dieciseis mil quinientas veintiseis pesetas…”
L’esmentat projecte era bàsicament expropiar les cases centrals dels carrers Alegria i Sant Pere, per a derribar-les i construïr una Avinguda amb passeig central. Finalitzat el termini de presentació d’instàncies i sense rebre cap reclamació ni observació alguna, el Projecte es ratifica el 30 de setembre de 1982, segons consta llibre d’actes de l’Excm. Ajuntament de Castelló en la fulla 449, sent Lubasa S. A. l’empresa adjudicatària.
Temps després, el 22 de març de 1984 s’aproben definitivament per unanimitat les modificacions introduïdes en el Projecte bàsic i d’execució, donant pas el 21 de setembre de 1984 en la Comissió Municipal Permanent a 27 expedients d’expropiació forçosa i 6 expedients de desnonament administratiu.

La Comissió Informativa d’Urbanisme dicta, en sessió plenària amb data 4 de maig de 1987, les expropiacions forçoses a conter amb un determinat preu-just.
Darrerament acaba el llarg procés administratiu iniciat l’any 1982 amb les màquines d’enderrocament que comencen a tirar les velles cases al mes de juny de 1987, deixant records dels inicis del poblat mariner, remembrant aquelles primeres barraques, les arrels d’un poble peixcater que sense oblidar el passat, avança cap al futur amb bon vent i barca nova…

BIBLIOGRAFIA:
Aquel Grao… Sergio Ferrer de Almenara
Desde cuando en el Grao? Sergio Ferrer de Almenara
AGRAÏMENTS:
Secretaria General. Departament Actes Excm. Ajuntament de Castelló

LA DEMOLICIÓ

img054

demcio 2

demcio 3
Tres imatges de la demoició dels pays de cases del carrer Alegria. Any 1987. Fotos: Vicente Jorge.

VEÏNAT DELS CARRERS ALEGRIA I SANT PERE

PANY 2

PANY_2

MARIA LA VAQUERA_VICENT EL RUC FRANCISCO, BERNARDO I MARIA ELS DE PAULA
Maria “la Vaquera” i Vicent “el Ruc”. Francisco, Bernardo i Maria “els de Paula”.

LEON CANALES PELA LA DE CANALES IGNACIO GUZMAN I DOLORES SIMO
León Canales, Pepa “la de Canales”, Ignacio Guzmán i Dolores Simó.

PACA LA CACAHUERA TIO CHIVA MARIA AMELLA
Paca “la Cacahuera”, Tio Chiva i Maria Amella.

ADORACION VILAROYA ADORACION PUCHOLMARIA BACAS LA PERICAAdoración Vilaroya, Adoración Puchol i Maria Bacas “la Perica”.

IMATGES PER AL RECORD

Joaquin Barberá i Maria Gil amb familiars el dia de la Comunió del seu net Enrique Esteller Beltran. Carrer Alegria.
Joaquín Barberá i Maria Gil amb familiars el dia de la Comunió del seu net Enrique Esteller Beltran. Carer Alegria.

29
Visita Mare de Déu del Lledó al Grau a l’any 1974. La Lledonera creua el carrer Alegria baix d’un pal·li de seda i arcs de murta.

ACTUAL AVINGUDA DE SANT PERE

IMG_0014

L’actual avinguda Sant Pere s’ha convertit en el veritable espai alternatiu a les terrasses de vora mar. Bars i tavernes omplin l’avinguda amb les seues terrassetes que frueixen de gom a gom els caps de setmana d’estiu.
L’Avinguda de Sant Pere, que com hem vist, resultaria de l’esderrocament del pany de cases dels carrers Canaries o Alegria i Sant Pere, tenia que anomenar-se Sebastian Elcano i ser una continuació de l’avinguda ja traçada i que actualment arriba fins al Pinar. Però el fervor pel patró del Grau feu que aquesta ampla avinguda rebera el nom de Sant Pere. Enderrocades les cases, pavimentat el carrer, instal·lat el nou clavegueram, tan sols faltava que se’l posara bonic. D’aquesta manera a l’any 1995 la Junta de Districte del Grau amb el patrocini de la Fundació Dávalos-Fletcher convocaren un concurs d’escultures amb el fi de dotar de tres obres d’art aquesta avinguda. 47 projectes es presentarien a concurs. Així, el 25 d’abril de 1995 es procedia a la inauguració de les tres obres guanyadores. “Simbiosi home-mar” de Salvador García, representa la dualitat entre l’home i la mar. Un intent per que aquest home siga capaç de conservar-la tant per a obtindre d’ella tota la seua riquesa, com per a que siga una herència que poder deixar a les futures generacions.

IMG_0345
“Simbiosi home-mar” de Salvador García (1995)

“El moviment marí” de Rafael Gallent. El seu autor explica que “una élice genera desde el centro de nuestro planeta el movimiento de la masa de agua. Sin embargo un sincronismo con respecto al movimiento de la masa de tierra permite que ambos elementos, agua y tierra, se solapen en el litoral con una suave caricia”.

IMG_0351

“El mascaró” de Maite Fullera, que representa els mascarons de proa que duien els antics vaixells. Plantada de forma oblicua, com la duien les pròpies naus, aquest mascaró ens recorda a cada moment el nostre arrelat caràcter mariner.

IMG_0356
Les tres escultures, juntament amb les palmeres que circunden el centre de l’avinguda li donen un aspecte preciós.
Les casetes tradicionalment graueres que des de fa més de cent anys s’alçen en aquesta avinguda, li continuen donant un aspecte familiar que recorda als temps en que foren edificades i que intenten guanyar la partida al progrés que ha construit grans edificacions a la part oest de l’avinguda, on no fa tants anys encara es podien vore les antigues barraques marineres, que són l’orige del nostre Grau.

Publicat a la Revista “La Barraca” número 26 (2012). Articles i investigacions de JOAN TORRENT GUILLAMÓN, VICENT ORTIZ I LOURDES DEL SEÑOR.

El Carrers Alegria i Sant Pere (1)

Para conocer la naturaleza de los habitantes de las antiguas calles de Alegría y San Pedro, debemos hacer un pequeño estudio de las gentes que en la misma vivían, en la primera mitad del siglo pasado.
Tomando como base de datos, los censos oficiales del Excmo. Ayuntamiento, de Castellón, a primeros del siglo XX, podemos observar que, en la calle San Pedro, había un censo de 109 personas:

1 Sacerdote, D. Lorenzo Cot Cota, “Mosén Llorens” (San Pedro, 45)
2 Mecánicos, Ignacio Miralles Roselló, “Nasio” (San Pedro, 2) y Vicente Carreguí Ibañez (San Pedro, 37)
1 Jornalero, Miguel Gallén Ballester (San Pedro, 37)

El resto, hasta completar los 109, la profesión de los hombres, Marineros; las mujeres,Labores; los jóvenes, Escolar y los pequeños, en blanco.
Estas viviendas, casi todas ellas de una sola planta baja, tenían puerta abierta a las dos calles, Alegría y San Pedro, y los números pares de ésta última, estaban empadronados como vecinos de los números impares la calle Alegría; de ahí la diferencia de habitantes entre una u otra calle.
La calle Alegría, con 334 vecinos, mayoritariamente marineros ellos, sus labores las mujeres, escolares los jóvenes y en blanco los menores, complementaban a quienes por excepción no iban a la mar, de la forma siguiente:

Jornaleros: José Gómez Más (Alegría, 13)
Antonio Palau Casanova (Alegría, 22)
Portuarios:Antonio Cabrera García (Alegría, 15)
Higinio Bolfán Castells (Alegría, 4)
Vicente Esteller Galí “Cadirero” (Alegría, 42)
Mecánicos: Antonio Casañ Valverde (Alegría, 33)
Francisco Bernat Castillo (Alegría, 12)
Eduardo Prieto Fernández (Alegría, 48)
Calafates: José Irbán Castell “Datilero” (Alegría, 31)
Julio Oms Simó (Alegría, 30)
Lampista: Francisco Marmaneu Francisco (Alegría, 19)
Remendón: José Palau Valls (Alegría, 22)

Toda esta gente, buena gente, gente de la mar, parece ser que construyeron estas calles, estas casas a mediados del siglo XVIII, en terrenos facilitados por la municipalidad, según se desprende de escritura de compraventa, de otra similar, en la antigua calle del Conejito, numero once, donde se especifica la donación por este medio y origen.
Estas calles no siempre se han llamado así. Estas calles recibieron su primer nombre en el año de 1859, en sesión plenaria del Ayuntamiento de Castellón, propuesto para delimitar los terrenos marítimo-portuarios que debían determinar la propiedad del puerto que estaba ya en proceso de construcción. Al mismo tiempo nominaron las incipientes calles que había en “el Grau de la Mar” como “calle uno”, “calle dos” etc, lo mismo que se aprobó la confección del primer censo del distrito marítimo, ya que hasta esa fecha todos los habitantes de este distrito, figuraban en los censos de la Capital. El censo lleva la fecha de 1865.
La calle Alegría, así se llamó hasta el año 1902 que se cambió por el de “Canarias” y en 1930 vuelve a figurar en el censo con el actual nombre.
La calle “San Pedro”, así se llamó desde 1859, hasta el día 25 de agosto de 1936, (al mes de comenzar la guerra civil) que cambió por el de “José Queralt” (parece ser el nombre de un abogado de Burriana), nominación que no fue del agrado de todos, ya que tan solo SIETE días después, cambiaba por el de “Pescadores”, que duró hasta el mes de junio de 1938, llegada de las tropas de Franco a Castellón, reponiendo su nombre original.
Muchas más cosas se pueden escribir sobre estas calles y sus gentes. Por falta de espacio, no puedo, no me dejan. ¡Que vamos a hacer…!

2006--650679_restaurada
Carrers Alegria i Sant Pere cap a l’any 1987. Foto: Vicente Jorge

JB1
Carrer Sant Pere a la década del 1980. Foto: Joaquín Belloví.

2006--650698
Carrer de Sant Pere als anys 1980. Foto: Vicente Jorge.

2006--650684
Carrer Alegria als anys 1980. Foto realitzada des del carrer Teniente Alloza. Foto: Vicente Jorge.

VEÏNAT DELS CARRERS ALEGRIA I SANT PERE

PANY 1 

PANY_1

 

MARIA LA DEL NEGRE JOAQUIN EL RULO ROSA FORNERA VICENTE MIRO
Maria “la del Negre”, Joaquín “el Rulo”, Rosa “la Fornera” i Vicente Miró.

MARIA LA DE PANISARES FRANCISQUETA LA DE CALOS ANTONIO EL SURDO_TERESA LA ROPERA
Maria “la de Panisares”, Francisqueta “la de Calos”, Antonio “el Surdo” i Teresa “la Ropera”.

RAMON EL DE PLORES_PEPA LAFORTUNA MARIA ESPINOSA CIRILA PEPA LA BOLLA
Ramón “el de Plores”, Pepa “l’Afortunà”, Tonica Espinosa “Brincola” i Pepa “la Bolla”. 

IGNACIO MIRALLES NASIO_MARIA LA MENINA MICALET PARDALUT_MARIA LA BARRUGA MIGUEL PIÑANA GRANERO
Ignacio Miralles “Nasio”, Maria “la Menina”,  Micalet “Pardalut”, Maria “la Barruga” i Miguel Piñana “Granero”.

JOSEFINA LA BOLLA_CARMEN LA XATA I ROSARIO CONXA PIÑANA_JOSEFA MONTOYA XAMUSES BUSCAR NOM
Josefa “la Bolla”, Carmen “la Xata”, Rosario, Conxa Piñana i Josefa Montoya “Xamuses”, Maria Espinosa “Cirila”

PASCUAL EL DE BANA Imatges de la vida en aquestos carrers. Tendeta al carrer Alegria. Comunió d'Enrique Esteller amb la seua família al carrer Alegria.
Pascual “el de Bana” i Imatge d’una tenda al carrer Alegria.

Article publicat a la Revista “La Barraca” número 26 (2012). Text introductori de Sergio Ferer. Fotos: Arxiu Històric del Grau.

La artillería de costa (1937-1938)

1938 Bombardeig del Grau
Bombardeo en el Grao de Castellón.

Desde el principio de la guerra civil, Castellón quedó en la zona Republicana, y así quedó, hasta el día 13 de junio de 1938. Pues bien, ya en el mes de mayo la cosa estaba bastante alterada pues los rumores no eran todo lo satisfactorios que se deseaba, a pesar de los carteles, de los titulares de los diarios y todo cuanto pudiese facilitar sensación de, cuanto menos, estabilidad en los frentes.

En el Grao había un destacamento de Artillería de Costa, con base en los nidos de ametralladoras que había alrededor del faro, en la escollera de levante, donde había asimismo un cañón, debía ser, o algo por el estilo, para repeler los ataques aéreos que, procedentes de las islas Baleares, llegaban, y sobrevolaban el Grao, de vez en cuando, en dirección a Castellón o algo más arriba, allá por la Alcora, Onda o cosa así. Estaba, este destacamento atendido por un oficial, un cabo y varios números de tropa, marciales y aguerridos y dispuestos a…, a pasárselo lo mejor posible con la gente del pueblo, ya que casi todos ellos, naturales y vecinos de la región (en aquella época no se había llegado todavía a la Comunidad, eso sería más tarde), valencianos, y algunos medio parientes por una u otra parte. Su ardor patriótico era como la frase que reza en toda la documentación al reclutar los soldados que decía. “Valor…”, a lo que se escribía a continuación “Se le supone”. Si no lo creen, lean lo que sigue:

Gregorio Matoses, arrocero de Sueca;
Froilán Torres, labrador de Xeraco;
Paquito Millet, estudiante ATS, de Alzira;
Enrique y Alberto Cabanilles, naranjeros de Gandia;
Pepe Falcó, contable de Pedralba, estos eran los nombres y profesiones de algunos de los artilleros que formaban el destacamento que cuidaba de la seguridad ciudadana y que por descontado que así lo hacían, y más si entre la ciudadanía había chicas en edad de merecer, entonces las atenciones se multiplicaban que era un contento.

1938NE~1
Trabajos de limpieza del puerto tras un bombardeo.

Tenían estos artilleros su “Ranchería”, su lugar de concentración o su sede social, en la casa del Guardia del Pinar, casa que estaba como se supone, en los comienzos de la pinada, junto a la vía del tren que, saliendo de las cocheras del puerto, llegaba hasta la pedrera de “Les Serretes” que proporcionó toda la piedra para la construcción del puerto.

Aclaro estos detalles para explicar el porqué de uno de los muchos motivos y pormenores del trato que tenían las fuerzas militares con el pueblo, aquellas fechas, aquellas situaciones y aquellos motivos de que tanto, unos como otros, no éramos más cosa que personas.

Aquel verano de 1937, tuvimos una serie de visitas reiteradas de la aviación, que aconsejaron a muchos de los vecinos del Grao, a la caída de la tarde, salir hacia la marjalería para que cada uno se buscase la forma y lugar de pasar la noche en alguna de las muchas alquerías que había, y hoy en día las hay, diseminadas por todo el término municipal, ya que se consideraba y se creía estar más seguras que quedándonos en el casco urbano del Grao. Nosotros, nuestra familia, nos dirigimos a la alquería que “las Serapias” tenían un poco antes de la taberna de “las dos Banderas”, y para llegar hasta ella, al salir del Grao, caminábamos junto a la vía y por ella, después del palmeral, llegábamos al punto de destino, donde ya teníamos previstas las hamacas, “márfegas”, o lo que hubiese para pasar la noche, hasta el alba, que regresábamos al Grao para reanudar las tareas.

1939 Efectes destructius al Moll de Llevant
Efecto de los bombardeos en el Muelle de Levante.

Y aquí es donde aparece la figura de los artilleros. La tropa estaba en su cuartelillo en la que fue vivienda del Guardia del pinar, junto a la vía, y precisamente al regreso de la alquería, por la mañana, pasábamos junto a ellos en el momento preciso que estaban en plena tarea del desayuno. Cuando tomábamos la curva que nos llevaba frente a las cocheras, en el puerto, desde ese momento ya percibíamos unos efluvios, “un flaire”, un aroma de café, o quizás de malta, o posiblemente de un sucedáneo, pero de algo que en nuestras casas no teníamos ya que el asunto de la comida estaba, mal, mal, francamente mal. ¡Como serían aquellos “terribles luchadores”, que cuando llegábamos a su altura, ya nos tenían preparadas para los niños, unas rebanadas de pan con vino y azúcar, que nunca he podido olvidar aquellos trozos de pan con que nos hacían las mañanas más dulces!

Se había llegado a un hermanamiento entre unos y otros, entre la gente del Grao y quienes vinieron como artilleros, se había creado un nexo que duraron muchos años las relaciones de buena amistad, no solo con ellos, sino posteriormente con sus mujeres, hijos y hasta nietos, hasta que la vida, por su discurrir inamovible se fue llevando a uno tras otro.

No quiero dejar de reseñar las valerosas actuaciones de los aguerridos artilleros en sus actuaciones contra el “enemigo”. Cuando sonaba la sirena del puerto, anunciando la visita de los aviones contrarios, se ponían a buen recaudo para no tener ningún problema y, cuando los aparatos ya pasabanpor encima del faro, regreso a sus bases, las islas Baleares, entonces, los soldados tomaban posición en sus piezas, soltaban unas ráfagas de ametralladora y tres o cuatro PUM¡, PUM¡ y con gritos de júbilo regresaban a sus puestos.

Años después, apareció Miguel Gila, el humorista que popularizó sus apariciones en escena, con aquella frase que comenzaba con “…oiga., ¿ahí es la guerra?”, siempre me recordó a mis amigos, los artilleros que en vez de municiones manejaban rebanadas de pan con vino y azúcar. Dios los tenga en su gloria.

Como complemento, reproduzco este fragmento de la “Cronología de la playa y el Puerto de Castellón, siglos XIII – XXI”, editada en mi libro “¿Desde cuando en el Grao?”, correspondiente a los años de la guerra civil.

bombardeig llotga
Fotografía adquirida a un periódico norteamericano que fue tomada por un corresponsal de guerra el 27 de junio de 1938. En el reverso de la misma figura un texto mecanografiado que dice así: “Los bombardeos de la aviación rebelde en el frente de Castellón.
Un cobertizo destrozado, del que tan solo quedan en pie sus pilares en el muelle de El Grao, un pequeño pueblo que las tropas rebeldes capturaron antes de tomar la parte importante de Castellón, en la costa mediterránea de España. Castellón es la base de las operaciones rebeldes contra Valencia”. 

1937
Abril, 14
Día, del aniversario de la República.
El crucero “Canarias”, a primera hora de la mañana, bombardea el puerto de Vinaroz, con un alto porcentaje de aciertos, mientras el crucero “Baleares” bombardeaba el Grao de Valencia.

1937
Julio, 2
El Grao de Castellón, a media noche, sufre un intenso bombardeo por parte de buques de guerra franquistas.

1937
Octubre
El vapor ruso “ISADORA”, que estaba abarloado en el muelle de costa, con un cargamento de trigo, fue hundido a causa del bombardeo aéreo, que además del hundimiento del buque, causó numerosos destrozos en todo el recinto portuario, tanto en instalaciones como en infraestructuras.

1939DE~1
Estado en el que quedó el Muelle de Costa debido al bombardeo que hundió el vapor ruso “Isadora”.

1937
Dicbre, 26
Al amanecer comienza un bombardeo naval sobre Castellón, que tiene una duración poco menos de una hora, continuando esta operación frente a Burriana, de una duración e intensidad similar a la del Grao. Por la tarde, se traslada el bombardeo a Vinaroz, con el objetivo “las fábricas de poca importancia de la plaza”. Asimismo se centra el fuego sobre la plaza de toros, que se incendia lo mismo que una pequeña fábrica adjunta a la misma.

1938
junio,13/14
Las tropas del General Franco entran en Castellón y el Grao, luego de unos movimientos de entrada y retroceso de las tropas combatientes, lo que ocasionó numerosas víctimas en la población civil.

1938
Junio, 24
El crucero “Canarias” se acerca a las islas Columbretes, donde desembarca una patrulla que no encuentra nada más que un torrero, que aun conservaba izada la bandera republicana.

1938
Setbre, 3
La aviación republicana bombardea el puerto, donde alcanza en la popa, al minador “Vulcano”, causando cuatro bajas y una veintena de heridos, hundiendo además un remolcador y un petrolero de poco tonelaje.

SERGIO FERRER DE ALMENARA publicado en su blog personal y en su libro “¿Desde cuando en el Grao?” (2010).
Las fotografías que ilustran el artículo forman parte del fondo del AHG.

Que fué del pantalán?

PANTALAN 1900

La Real Academia nos dice que esta palabra, de origen filipino, significa: Muelle o embarcadero pequeño, para barcos de poco tonelaje, que avanza algo en el mar.

Es esta la historia del pantalán que los industriales, comerciantes  y pescadores de Castellón, solicitaron, consiguieron y disfrutaron,desde el día 1 de junio de 1889, hasta su demolición el día 10 de junio de 1922.

El comercio marítimo es tan viejo, como la vida misma. Nos remontamos hasta lo más antiguo, en busca de sus orígenes y llegamos hasta donde la imaginación nos lleve. Fenicios, Cartaginenses, Romanos, Musulmanes, y vayan ustedes a saber, cuantos más fueron los que en el transcurso de los siglos, han detenido sus barcos frente a  nuestras costas. Muchos, más de lo que podemos pensar, de tal suerte, que tomo los inicios para mi historia, en hechos acaecidos y narrados a través de diferentes fuentes, épocas y documentos que cuentan sucesos relativos al caso.

14 Plano PANTALAN 1900
Plano del pantalán en 1900.

Nuestras playas, por sus condiciones naturales, de arena y desniveles, son propicias, siempre que el tiempo lo permita, para la aproximación de las embarcaciones a sus orillas, y, con relativa comodidad, efectuar operaciones de carga y descarga, de tal suerte que en las playas  de Vinaroz, Benicarló, Peñíscola, Alcocebre, Castellón, Almazora, Burriana y Nules, ya hay constancia de que en el siglo XI, disponían de unos cargadores de mercaderías, (cerámica, cueros, sal, vino, aceite, algarrobas, lana, higos,) hechos y mantenidos según los materiales, usos y costumbres de cada época, que permitiesen a la nave que debía llevar o traer su carga, efectuar estas operaciones con la mayor comodidad posible. Es a mediados del siglo XIII, cuando el Rey Jaime I, concede permiso para construir un camino que conecte la villa de Castellón y la mar; donde ya se detectaba, entonces, algunas barracas de pescadores en la playa del Grao, con cierto movimiento de embarcaciones de carga y descarga en sus proximidades.

07 PLANO PUERTO 1904 COPIA
Proyecto de construcción del puerto y situación del Muelle de Costa, sobre la ubicación del pantalán y la casa del farero. Año 1904.

La vida siguió su curso, hasta que el año de 1866, “por el Gobierno civil de esta provincia, se remite al Excmo. Sr. Ministro de Fomento una exposición del Ayuntamiento y Mayores contribuyentes de esta Capital, pidiendo la construcción de un puerto en la playa de Castellón.”

Los trámites siguen su curso, hasta el 1 de junio de 1889, en que “Su  Magestad el Rey, Dios Guarde, y en su nombre la Reina Regente del Reino, ha tenido a bien otorgar la autorización a D. Mateo Vila Tarazona, que ha solicitado para construir en el Grao de Castellón un muelle embarcadero del sistema de celosía con destino al uso público”. Se dará principio a las obras en el plazo de seis meses  y se terminará en el plazo de dos años contados de uno y otro desde la publicación en la Gaceta de Madrid de la orden de autorización a D. Mateo Vila Tarazona.” Efectivamente, dos años después en 1891, “Este mismo año se inauguró y se puso en funcionamiento, el embarcadero metálico del muelle de costa,  otorgado a D. Mateo Vila Tarazona, para las operaciones de carga y descarga, de uso público.”

El día 3 de agosto de 1904, se aprobó, por R.O. “una propuesta de enlace  de vías de la Compañía del Tranvía a vapor de Onda al Grao de Castellón, con las del Puerto, para la explotación de estas vías y la “Consigna” en el Pantalán, para proteger debidamente la circulación”.

 

PANTALAN

El 26 de junio de 1920, “Por R.O. de esta fecha se ordena la destrucción del muelle embarcadero, haciendo desaparecer el peligro que constituye por su mal estado, y dejar libre la zona que ocupa para el avance de las obras del Puerto. Además de la concesión a D. Mateo Vila, fue trasferido primeramente a D.  José Vilarrasa y posteriormente a D. José Gallifa.El 30 de junio de 1922, “El muelle metálico – embarcadero quedó definitivamente fuera de servicio, una vez desmontadas las partes útiles del muelle”. Fin de la historia.-

Como podrán ver por las ilustraciones, este muelle de atraque para barcos de un calado medio-bajo, en las operaciones de carga y descarga, no tenía otra misión que servir de puente y enlace con las embarcaciones mayores que estaban fondeadas en la dársena, consecuencia de su mayor calado, ya que en aquellas fecha aún no se había comenzado al dragado general del incipiente puerto y, principalmente, del canal central de navegación.

BASE PANTALAN 1

BASE PANTALAN 4
Base del pantalán descubierto con motivo de las obras del Moll de Costa.

Una vez desmontado todo el conjunto metálico del pantalán, estaba la  base del mismo, como asiento firme en la playa, con una figura  semicircular, que formaba parte de una construcción de sillería. Esta plataforma tal cual, la dejaron enterrada cuando comenzaron los últimos trabajos de construcción del muelle de costa, y allí permaneció soterrada, olvidada, hasta que otra vez, los trabajos para prolongar el nuevo muelle de costa, hacia el suroeste, lo sacaron a la luz, siendo motivo de variadas y divertidas versiones.

Hoy en día, podemos contemplar esta base del pantalán, como parte del conjunto artístico que decora la entrada a nuestro Puerto; la puerta del centenario, convertida en vistosa fuente.

P1040037
Actual ubicación de las piedras de la base del pantalán en la Fuente del Centenario.

Sobre el soporte metálico, se había construido una plataforma de tablones de madera, para la circulación de personas y caballerías, y en su momento y previa autorización, se hizo el tendido de las vías del ferrocarril (Panderola) con lo que agilizó con mucho, las comunicaciones de poblaciones del  interior, con el transporte marítimo.

En su momento y en los pocos años que duró este servicio, unos treinta, se pudo atender el creciente  negocio de la exportación de naranja, y a pesar del trabajo “a brazos” con que había que acometerlo, era una magnifica impresión el ver los barcos de diversas banderas, que esperaban su turno,  fondeados fuera de los límites portuarios, esperando la salida de otros ya cargados, con destino a puertos Franceses, Ingleses, Daneses o Alemanes, iban y venían día tras día, temporada tras temporada.

PANTALAN EXTREMO CARGA
Extremo de carga del pantalán, donde podemos apreciar las vías de la Panderola.

Fueron muy  buenos años para toda la Plana, sus agricultores y sus pueblos. ¡La naranja valía; la naranja se pagaba!. Ya, a partir de 1935, desapareció esta imagen, dando paso a la imagen de soledad, abandono, y miseria que caracterizó a este puerto y este pueblo durante muchos, muchos años.

Para quienes lo conocimos, en verdad que recordamos lo que fue y el porqué.

SERGIO FERRER DE ALMENARA publicat a la Revista “La Barraca” número 26 (2012).

La calle del Conejito

Entretenido estaba ojeando una escritura de división de bienes de unos antepasados míos, así como el testamento de José Arnau i Pina, casado con Vicenta Mestre Mustieles, (predecesores de mi abuela paterna Vicenta Compañ Arnau), fechado en Castellón de la Plana el día 28 de noviembre de 1878, ante el señor Notario don Miguel Clemente Boix; esta lectura me facilitó muchos datos para acumular antecedentes genealógicos de los diferentes apellidos heredados de mis padres, abuelos etc., que en estos momentos estoy trabajando, pues en estos documentos aparecen bastantes nombres y apellidos de ascendientes y descendientes, así como de consortes de los hijos e hijas de los citados, y la distribución de la herencia, consistente en unas casitas y unas marjales situadas en el Grao de Castellón.

Esto no tendría mayor importancia, si no es que dichas casitas estaban situadas en la calle del Conejito, números once y trece, y descritas con bastante lujo de detalles, como corresponde a unos documentos de esta índole, calle ésta de la que solamente tenía una remota información, y ninguna constancia escrita ni gráfica, dado que esta denominación de “Conejito” desapareció en el año de 1898, por lo que esta localización dio origen a una nueva investigación de datos y busca de documentos gráficos que avalasen esta situación.

 

CALLE CONEJITO Sin título-1
La calle Conejito en un plano del año 1871.

Según se puede apreciar en el mapa fechado en el año 1871, las casas de la manzana formada por la calle del Conejito por delante, y la calle de la Alegría por detrás, y entre las calles número uno, después calle de Albareda, y hoy Baleares, por el sur, y por el norte la calle número dos, hasta el año 1906 que se llamó calle de Rizal y posteriormente sobre el año 1930 tomó definitivamente el nombre de Teniente Alloza; se puede sospechar que comenzaron su construcción, hacia 1850 poco mas o menos, sobre terrenos de marjal de propiedad municipal, puesto que en el primer censo en que aparecen habitantes en el Grao, en el año 1803 era de 26 (veintiséis) personas y el censo posterior del año 1865, que es el primero en que ya se encuentra el Grao desglosado como barriada independiente con personalidad propia, separado de la capital, los habitantes ya han aumentado hasta 427.

En el apartado quinto de la escritura dice “…se le adjudique una casa situada en este Grao, calle del Conejito, número trece, y una hanegada de tierra o lo que sea…”, “…la otra casa de la misma calle número once, se adjudicará a la Josefa Arnau i Mestre…” “…debiendo advertir que la casa que debe adjudicarse al viudo José Arnau i Pina, es con la obligación de abrirse puerta a la calle de la Alegría, que le de entrada por medio de una escalerilla, pues que si bien la tiene hoy por la casa que debe adjudicarse a la Josefa Arnau, es una tolerancia que se le concede tan solo por mientras viva, o hasta que la enagene”.

CALLE CONEJITO Sin título-2
La calle Barceló (antes Conejito) en 1900.

La casa de la calle del Conejito numero trece, compuesta de planta baja y piso alto, “…esta valorada en dos mil veinte y cinco pesetas”. “Esta casa se construyó sobre un solar cedido por el Excmo. Ayuntamiento de esta Capital, hace unos veinte años (1870), sin que en su adjudicación mediase título de dominio escrito…”

La otra casa que consta de planta baja, situada en este mismo Grao y calle que la anterior, número once, tiene un valor de “mil novecientas pesetas”. Ambas casas tienen la salida por la calle de la Alegría.
Si nos atenemos a los datos que figuran en el libro “Del Castellón Viejo” de D. Vicente Gimeno Michavila, veremos que la calle del Conejito, se la llamó a partir del año 1859, y en el plano que aparece fechado en 1871, tenemos una maraña de edificaciones con callejones sin salida y calles prácticamente sin ningún sentido urbano.

CALLE CONEJITO Sin título-3
La calle Barceló en 1904.

Estas calles al que en el transcurso de los años experimentaron diferentes remodelaciones, aparecen en los planos fechados en los años 1900 y 1904, con una perfecta linealidad con la nueva calle nacida más al norte, que a partir del día 26 de agosto de 1898, llevaría definitivamente el nombre del gran marino mallorquín D. Antonio Barceló.

1951 Carrer Alegri fespes de Sant Pere
La calle Barceló (antes Conejito) ornamentada con motivo de las fiestas de Sant Pere en los años 50. Foto: AHG

Es una de las pocas calles, la calle de Barceló, o del Conejito, como debemos llamarla en este recordatorio, que aun conserva algunas de las antiguas casas que han sufrido pocas renovaciones desde su construcción, y que hoy, deshabitadas y con las puertas tapiadas lucen sus muchos años frente a la nueva y ancha avenida o calle de San Pedro, con su ancho andén central bordeado por airosas palmeras, que naciendo en la tapia de la antigua estación de la “Panderola”, es el inicio y a la vez continuación de la avenida de Sebastián Elcano, convertida en arteria central e interior de nuestro Grao.

SERGIO FERRER DE ALMENARA publicat al seu blog personal a l’any 2010.